Poesía

MARTA PESSARRODONA

MARTA PESSARRODONA és poeta, narradora, assagista, dramaturga i traductora. Ha publicat darrerament, Poemes 1969-2007: Antologia (2008), Topografies (2008) i Animals i plantes (2010). Memorialisme: Mercè Rodoreda i el seu temps i Donasses (2006). Assaig: França 1939. La cultura catalana exiliada (2010) i L'exili violeta. Escriptores i artistes exiliades de 1939 (2010). Narracions: (Quasi) tots els contes (2011). Teatre: versió castellana de La dama del mar, d'Henrik Ibsen, en adaptació de Susan Sontag i direcció de Robert Wilson (Sevilla i Madrid, 2008).Traducció: Virginia Woolf, Tres guinees (2011). Ha estat guardonada amb el premi Prat de la Riba per a articles periodístics el 2007 i amb el Premi Nacional de Literatura del 2012. La Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi el 1997.

QUAN TOT DE SOBTE "My salad days, when I was green in judgement, cold in blood" Shakespeare, Antony & Cleopatra Segurament, la meva sort ja cedia i els meus dies d'enciam caducaven. Havien fracassat les meves obres? Havia estat tot una il·lusió? Aquell déu havia abandonat Antoni, ben cert; i, de retruc, una mítica Cleopatra mental. Des de Le Metropol Hotel veia el mar, com l'havien vist Morgan i l'amic oficinista. Allí, irrigació, com a Bs As comissariat de gallines. És sempre així el cada dia dels grans poetes? Contemplava l'orfandat del far absent, les inexistents petjades del foraster etern, i, ben endins, on acaba algun camí, plorava i, en especial, recordava. Des del Greek Club, dialogava amb mi en la meva llengua, amb el meu llemosí. Els altres, els bàrbars, en arameu, parlaven entre ells, mentre jo m'acomiadava d'una Alexandria llibresca. La sang, la meva, no era gens freda, ni el record de les absències menys punyent. Obedient, amb coratge, ja preparada, avui li dic adéu a l'Alexandria que perdo. No escolto el plany dels pusil·lànimes, perquè ells no m'havien donat cap ciutat. Avui, en plena fugida, mesuro l'Alexandria que, ben segur, tinc. De Animals i plantes (2010)

PRIMER AMY, PRIMER CAROLE Devers l'hora novena, Jesús va clamar amb forta veu: Eli, Eli, lemà sabactani? Mateu 27:46 So far away no havia de ser un respons en unes exèquies hebraïques … Ai las, le mal de vivre… I l'alcohol que no destil·la ni una casa al cor de Belsize Park, de tres milions de lliures esterlines. Ja ningú roman al seu lloc i al cor s'interpreta un color negre d'una intensitat increïble. Mentrestant, potser, prop d'un piano, Carole plora llàgrimes pop, però al cel fan barrila. Quin cor celestial! Quin esbart! L'ha imaginat un cert déu salvatge?: Primer Amy, després Etta i, per torna, una venus d'eben. Tens un amic, una amiga? Tan lluny, però, que ningú roman al lloc que li escau, li pertoca, amb la precisa melodia. Ella ja no veurà mai més com la mare besa santa Claus perquè ha fugit el Nadal, fent una fressa terrible. Ara, però, tot ha canviat el seu ordre: primer Amy, primer Carole, en un concert impossible. De Variacions (work-in-progress)

página siguiente