Poesía

CÈLIA SÀNCHEZ-MÚSTICH

CÈLIA SÀNCHEZ-MÚSTICH. (Barcelona 1954). Des del canvi de mil·lenni viu a Sitges. Dinamitzadora cultural, ha estat al capdavant de diversos projectes creatius i la seva obra abasta la novel·la, la narrativa de no ficció, els contes i la poesia (el gènere que ha conreat amb més constància). L'últim dels seus llibres és Si creus que hi soc, una autoantologia que aplega poemes de més de tres dècades.

CADENA Com el gos que pressent l'atac epilèptic de l'amo i li borda perquè jegui o mossegui un tou de roba. Així, déu meu, t'alerto, quan ets a punt de caure. Jo soc el teu gos, com soc déu per al meu gos, com qui sap si tu ets el gos d'un altre déu que potser mai no cau inconscient i convuls. Borda-li que et salvi, i a mi, i al meu cadell, que no es perdi ni una anella de cap de les cadenes que entrelliguen els éssers. Perquè avui respiro l'aire dels nens de claveguera, i un dolor vagabund esgarrapa el meu cos que és la tomba de l'amo. De A la taula del mig, Nova editorial Moll, (P. De Mallorca, 2009)

IMPOSSIBLE "És impossible que hagi passat." Aquests mots que desbarren, l'alè que els empeny perquè badin els meus llavis com les portes d'emergència d'un teatre en flames, potser diuen la veritat i això no ha passat si no ha pogut passar, i en algun lloc -on el temps és l'espai sense temps on res de cruel mai no passa-, tot perdura com l'instant abans de la desfeta i jo soc a les portes d'un teatre cada cop més ple de mi, de flames, davant del conserge inflexible que em barra el pas amb l'argument que la funció ja ha començat. De On no sabem, Poesia 3i4, (València, 2010)

JO Jo no et deixaré mai. Posa una coma després del primer mot i sabràs que et parlo a tu, que m'ets.

página siguiente