ATENES
Les cigales d'Atenes s'organitzen en gremis
i estripen el dia
des del matí a la nit.
La calor fa el desordre
i el caos la brutícia
per racons i avingudes de la Ciutat Blanca.
La parella que he vist avui
a les platges que queden al sud del Pireu,
els ossos de garoina que hi ha a la costa d'Apolo,
he d'oblidar-los.
Potser al capdavall recordaré
un detall fortuït, inútil:
considero encara
la possible pervivència
del riure imperceptible de la pell,
l'escorça tèbia de les oliveres.
Sense oblit ni futur,
m'enfonso com un pes dins el present
abassegador de les cigales,
el sol als balcons,
la casa en ombra.
|
Arribo a casa de la meva àvia. Truco i triga a venir, va lenta. Quan obre la porta està parlant per telèfon, i en acostar-m'hi sento una veu d'home. El primer que em ve al cap és que és la veu del meu avi, mort de fa un any, i de seguida em sorprenc d'aquesta idea incongruent.
Dinem i parlem d'ell, li faig tornar a explicar-me la història de com es van donar el primer petó. Mentre ho fa, una llum li creua les faccions: és altre cop una dona que desitja, encara que sigui un record, una història mil vegades repetida que ha anat acaronant al llarg de la seva vida.
Serveix que hagi vingut si li he fet renéixer d'aquesta manera. En la conversa, en explicar-se a si mateixa, l'emoció reviu, encara que demani un futur que ara ja és impossible. Només han estat uns músculs que es movien, però per un segon o dos ha estat moltes dècades més jove, la Teresa d'abans de tot.
|