L'estranger a casa
de Josep-Anton Fernàndez
Editorial Proa. Barcelona, setembre 2024
Poesia. 95 pàgines.
"L'estranger a casa" de Joan-Anton Fernàndez, Premi Miquel de Palol 2024, ens endinsa amb llenguatge acurat i clar en la reflexió d'un dels trets característics de la naturalesa humana: ser i arreu sentir-se estranger.
A la coberta els gargots del pintor nord-americà Cy Twombly, representant de l'expressionisme abstracte de la segona meitat del XX. Una peça de l'obra "Notes romanes". Una escriptura enigmàtica que cal desxifrar que ens trasllada a l'estranyesa que sentim íntimament quan volem conèixer-nos. I com la vida nostra, també la creació poètica s'omple d'estranyesa, perquè hi ha quelcom que mai no és dit del tot i cal desxifrar-lo per la lectura.
El llibre té tres parts: la primera -"L'estranger"-, parla de l'estranyesa connatural a nosaltres; la segona -"L'ànima del gos", "Fort/Da" i "Un fil daurat"- i la tercera -"A casa"-, ho fan del cos i la sexualitat, sempre des de l'impacte de la història col·lectiva en tota persona. També de l'expressió poètica. I en totes tres seccions, el buit, la pèrdua, el dol, temes punyents de l'autor que, alhora que ens situen davant experiències doloroses, ens fan ser conscients de com els nostres absents no van marxar mai de nosaltres.
Com el terrissaire, el poeta treballa "(…) el silenci petri.", "manipula/ el fang, modela el buit/". La tasca de creació, a voltes feixuga i sempre sense nord per a l'autor, engendra "un buit/ on no hi havia res.//(…) buit d'algun galimaties. Un corrent/ poderós, perillós, desmesurat/ que ho arrossega tot, com un aiguat/ d'agost". Acte creador immers en una vivència existencialista que no troba mai cap déu. La filosofia de J-P Sartre ressona en aquestes reflexions i la veig animant el desempar i abandonament, on la humanitat s'ha de fer a ella mateixa necessàriament.
Per què hem de crear, però? L'autor diu que el creador -terrissaire, poeta o ésser humà que cerca incansable- "(…) construeix/ un continent que allotja palpitars,/ frisances, tremolors, neguits, delers/ -senyals que t'aproximen a una cosa/ que vas perdre, que et crida, que et captiva,/ que no trobes, que mai no vas tenir". Viure, per a l'autor, és un desordre, una mancança que mai no sana, la consciència de no saber, l'afectació de la pèrdua i l'oblit. Els nostres morts en la guerra, els morts en tota guerra, els perseguits, els humiliats per la seva diferència, la sentida absència dels éssers estimats -la mare de l'autor, també l'oncle mort a Mauthausen, l'amic, etc.-, l'absència dels mots de la llengua morta, el caminar de persones que, per refer-se, deixen la seva terra i busquen la pau i la dignitat en altres contrades.
"L'estranger a casa" honora les víctimes de la maldat humana. Conductes condemnables -discriminacions, guerres, l'abús de poder, etc.- que causen estralls en les vides personals. Josep-Anton Fernàndez vol honorar-les amb el record i l'escriptura. I fer-ho és l'intent d'"Excavar un sentit", un que ens defineixi i que posseïm amb "L'estigma. L'energia dels esclaus". Un sentit que manca, enlloc no el trobem, i el poeta prova d'escriure i descobrir que compartim paraules, geografies i històries, ja que ens sentim units pels talls, malgrat que l'escriptura es descriurà, com un desnèixer. Sort en tenim, però, de "Voy de mi corazón a mis asuntos", com diu la cita de M. Hernández en un dels poemes. La rutina és cuirassa per al cor trasbalsat que s'entesta a fer coses, "una xerrada, un àlbum de fotos, un escrit, el poema", per escapar del dolor que generen les pèrdues i, paradoxalment, per establir el vincle sagrat amb les absències. Aquest deler per extraviar-se en la inèrcia diària, no l'hem d'entendre com una distracció associada a la indolència i la dispersió, ans al contrari: no fa més que ressituar-nos en el que és en nosaltres.
Som estrangers a casa i estirem un fil guiats per afanys, pors i afectes: el vincle entre les coses i la natura i les persones, el fil de l'enigma que som. I al llindar de cada estirada -el record d'absents, les noves pàtries, la recerca de sentit, etc.-, i del tot situats en l'estranyesa i el dubte, en escena apareix l'esfinx que "pregunta, indiferent: què vols, qui ets?" i l'estranger "Desemparat, respon/ amb qualsevol fotesa, un balbuceig/ estrany, mancat i incòmode, com un/ burot de sons". I, tanmateix, a dins seu sentint-se Sísif, davant la fluència dels rius, bosc endins i sota els aiguats, cercarà "els residus del seu ésser" i seguirà sent el teixidor dels seus galimaties.
|
