No es a mí a quien lees
de Adriana Hoyos
Huerga & Fierro editores, Madrid, 2022
Poesía. 110 páginas.
Poesia riu, poesia mina és No es a mí a quien lees d´Adriana Hoyos. Llibre per banyar-s'hi, per submergir-s´hi perquè en ell cada poema es un talismà. L´aigua refrescant que ens aboca al palmell de l´ànima, el télesma del seu granet o palleta d´or. La mina que ens regala la pedra, consagració de la paraula cristal·litzada. Sacerdotessa, sibil·la, maga, Adriana Hoyos des del seu avui es trasllada a tots els temps i escoltant el so de les cordes del món, escriu. I és llavors quan passat, present i futur gesten l´oracle del poema: "En la neblina espesa de los sueños/ Se dicta lo que he de vivir cada día / A oscuras dormida en otro tiempo".
D´aquesta espiritual sensualitat neix la poesia d´Adriana, el cant del dolor i l´amor units a la memòria. No es casual o potser sí -la màgia de la poesia provoca aquestes coses- que la cita que encapçala la seva primera part Geografías del desasosiego - títol que irreversiblement ens porta a Pessoa- sigui treta de "Lenz", novel·la de George Büchner. Les altres quatre parts s´obren amb paraules de Pitàgoras, John Keats, Meng, Peter Handke, René Magritte i l´Antic Testament. Admiració i enamorament de les amistats electives d´Adriana que, amb els paisatges, poetes, pintors, cineastes, músics, filòsofs, lectures l´acompanyen al llarg d´aquest trajecte, li donen l´aura, l´instant de la creació.
Plaça Sant Felip Neri, fruit d´un record de la seva adolescència, diu en un dels seus versos "Quemo mi adolescència en los espejos". Aquesta plaça, amb la façana de l´ església i les cicatritus del dolor provocat pel bombardeig de 1938 a Barcelona. En el poema "No mires a los ojos de la gente" apareixen incrustats uns versos de Golpes Bajos, el grup que en 1982 creà la cançó que li dóna el títol: Versos que respiren al costat del baudelairià "Mon semblable mon frère" i dels lorquians "Vendrán las iguanas vivas a morder a los hombres / que no sueñan". El Lorca del Poeta en Nova York s´acopla al surrealisme filosòfic d´Adriana. Un surrealisme que associat a la simbología dels animals, tots ells amb trets inherents de la creativitat com són la intuïció, la imaginació, l´espiritualitat, l´energia, la resistència, la perseverança del somni, la plenitud del present. S´hi passegen l´escarabat, insecte venerat en moltes cultures de l´antiguitat: "En las pilas de los templos / Emanan oleadas de escarabajos / Son el eco de las plegarias / Afligidas de los piadosos", les formigues, les arnes, el cèrvol àgil, portador de la música i la poesia "una esfinge sonrie i habla a los ciervos", les cuques de llum, el corb, el rinoceront "Rinoceronte cósmico y terrestre reproche de la muerte". El peix-tigre, devorador d´instants, en contrast amb l´elefant protector, una altra divinitat molt estimada al culte hindú "Tu ojo es cuadro de arreboles tigre pez y elefante / El grito de la infancia se esconde en el paisaje".
La infantesa, tema de transfons en la poètica d´Adriana Hoyos és tresor, riquesa interior que vol sortir "Así la que canta siente / La sustancia de la niñez/ El asombro y la emoción / Ante un poema revelado". Plenitud del record, riquesa que mai l´ha abandonada i que ella ha nodrit amb la música del seu violí i escriptura pel que no hi podien faltar Orfeu i Eurídice, i l´ instant privil.legiat del seu amor que, etern, perdura: "Siete cuerdas abren las puertas / El amor brilla un instante / Permanece para siempre / Por los siglos de los siglos". I Poe escoltant el "Mai més " del seu corb, amb els braços deserts de Leonora. I al límit de l´abisme, el vertigen en els cossos de la parella Jeanne Hébuterne i Modigliani. L´amor i el seu desig, no tan sols el físic sinó també l´espiritual.
Poemes que rebem després de veure citats uns dels versos de "La cançó de la infantesa" que Peter Handke va crear per El cel sobre Berlín (1987). Perquè l´Adriana artista és també cineasta, per aquest motiu davant d´una pintura de Vilhelm Hammershø, impregnada amb la sobrietat freda de l'interior d´un dels seus paisatges, connecta amb Dreyer, també danés. El Dreyer de la pel·lícula Ordet-Paraula, el de l'assemblatge emocional empeltat poèticament a l'ascetisme luterà. Adriana hi veu, amb un frenesí d´adjectius vitals, la humanitat baixant l´escala de l´existència, graó rere graó. I la buidor metafísica que pinta Chirico amara Zigurat, el poema que al costat de la partitura musical creada pel seu germà Leonardo Hoyos, tanca el llibre. Un poema llarg on la veu del subconscient va desgranant versos en les llengües amb què Adriana ha crescut i creix: castellà, català, francès, italià, llengües que enllaçades als versos expressen el caos emocional de l´existència.
Hi hem vist el vol de les aus, l´arbre, la muntanya, el peix, les papallones, els àngels, la Sibil·la de Cumes, Crist, Buda. Terra i cel, transformació, renaixement. Símbols tots ells de la intel·ligència espiritual d´Adriana, de la saviesa d´una imaginació on creix la seva personalitat, ànima de la seva poesia.
|
CRAIG MARTIN GETZ
|
