Poesía

LOURDES CARRERAS

LOURDES CARRERAS GALLARDO. Llicenciada en filologia espanyola-literatura per la UB. Llicenciatura de filologia catalana en curs. Especialista en Cooperació Internacional. Col·laboradora ocasional de la revista ALGA. Viu i treballa a Castelldefels.

AL BOSC Buscant els raigs de sol que escalfen l'ànima, t'he trobat, amatent, entre les fulles velles de l'alzina. En cada corba del camí em parlaves de les dreceres compartides, entre corriols vermells, mentre les gotes de rosada, sobre el margalló, feien companyia a les meves llàgrimes. L'aire calent m'ha retornat la teva veu: "Ens retrobarem sempre al bosc on els hortolans i els piolets es detenen a recordar la nostra cançó. Ens aturarem per delir-nos amb cireretes d'arboç. I esperarem pacients que tornin les figues i les mores. Serem esperits de farigola i romaní" I he tornat a casa agafada de la teva mà. EL RIU Ja no és el nostre riu. El nostre amor ja no l'il·lumina. Tu ja no ets aquell que es delia, somrient, quan m'esquitxaven les gotes fresques, ni soc la mateixa que es pentinava amb el vidre de l'aigua neta, mentre gaudia de la mel dels teus ulls. Els carrers ja no ens coneixen. Les finestres no ens miren encuriosides. Els arbres no anhelen les nostres mans. Ja no sentim la pressa del corrent, que ens duia, febrils, cap els llençols. No ens fan de llar les muntanyes. Ni la neu ens mulla els petons. No busquem junts Idees entre els núvols, ni inventem estranyes passes de ball, en els corriols solitaris. Aquest ja no serà mai més el paratge de la nostra passió. I em consola que Heràclit ens ensenyés que mai ningú s'hi banya dues vegades en el mateix riu.

JOAQUIM PIJOAN

página siguiente