LA CABAÑA DE GOETHE
Allí, donde el poeta escribe,
colecciona insectos, minerales, plantas,
y siembra con sus manos robles y abedules
resuena el canto de los tordos,
el trino sincopado
de los estorninos,
el repicar de los pinzones.
Allí, pardillos y currucas,
y rosas trapecistas
trepan
por la fachada blanca
del rústico refugio de verano.
Allí, la sombra compasiva
de los árboles
alberga nidos venideros.
Allí, volvió un joven Semprún,
guerras más tarde,
recién liberado de Buchenwald,
a revivir
turbado, sin aliento,
estremecido,
aquel gorjeo alegre de los pájaros.
De Cabaña mínima. Cabañas escritas.
La Garúa editorial (2024)
|
DIVINES PARAULES
Escriure, a les palpentes,
com l'infant que potineja els pigments
al taller de pintura de la mare.
Enfondir-se, sense basarda,
en la taca magenta originària.
Cercar el dubte als rostres d'argila,
el desig en la bastida del llenguatge.
Escriure, sense saber
si una eruga, un bolet o una formiga
s'alçaran de la pàgina amb el plomatge blau d'un colibrí.
El vol alquímic, una vareta que acull
unes lletres captaires en l'alberg peregrí de la imatge.
La immanència petita de les coses invoca
el tret diví de les paraules.
Escriure, alliberar la bellesa entre les runes
d'una Europa esventrada, que arrenca els dibuixos dels contes,
que duplica la guerra en el cos de les dones.
Rescatar de l'oblit la nostra llengua.
Anar cap algú altre que ens espera.
Desfullar l'univers en cada mot.
|