Poesía

CARLES DUARTE

CARLES DUARTE (Barcelona, 1959) és poeta i lingüista. La seva obra ha estat traduïda a diverses llengües i ha rebut els premis Rosa Leveroni, Vila de Martorell i Crítica "Serra d'Or"i a Sardenya Ondras (Honor) i Rosa Vermella. És cavaller de les Arts i les Lletres de la República francesa i ha rebut la Creu de Sant Jordi. Entre els seus llibres de poesia destaquen Tríptic hebreu, El silenci, El centre del temps, Khepri i Els immortals. Dirigeix la Fundació CIC i presideix el Centre Internacional de Música Antiga, la Fundació Pere Coromines i la Institució Francesc de B. Moll.

CIUTAT DE PEDRA I CEL I Ciutat de pedra i cel, les herbes enverdeixen camins antics de còdols. Rostres joves reescriuen mirades del passat mentre els carrers recorden. Amb passos lents sentim als nostres peus petjades oblidades. S'obren les mans al moviment de l'aire, al tacte de la llum. Cauen de nou les fulles, despreses pel gest de la tardor; s'imposa a les façanes la penombra. Els dies es reclouen nit endins i al silenci dels murs ressonen veus que oferien commogudes el seu cant com un recer davant la solitud darrera.	II Feixos de llum travessen el llanternó enlairat i els sis pètals de pedra, una claror argentada damunt d'un tel opac. Hi perviu la memòria d'uns cossos fatigats que hi cercaven repòs, xopes les pells i asserenats els rostres. Aquí el temps s'alentia; despreses de l'aspror, les mans reconeixien les dimensions del tacte; hi germinaven somnis.	III S'arrapa l'heura al mur, les fulles s'arraïmen i abandonen el seu verd gemat; s'engrogueixen i esdevenen rogenques i morades en un tapís on la natura mostra exuberant la ufana i el declivi del seu gest. Romanen als carrers empremtes de figures ja esvanides, noms esborrats darrere d'unes portes segellades que amaguen laberints de la memòria.
página siguiente