ALGA Revista de Literatura
nº90 - otoño 2023




Dirección:
  • Goya Gutiérrez

    Edición:
  • Grupo de Poesía ALGA

    Responsables de la edición del presente número:
  • Enric Velo
  • Lucía León
  • Goya Gutiérrez

    Maquetación, composición y diseño web:
  • Enric Velo


  • Portada:
      Foto de la colección "Mimiamimemima"
      (Miami, EE.UU., 2022)

      de Eduard Reboll

    Sumario
    http://revistaliterariaalga.com/

    Poesía

    EDGARD ALLAN POE

    EDGARD ALLAN POE (Boston, 1809 - Washington, 1849) és conegut especialment per les seves narracions curtes, considerades un dels precedents d'aquest gènere tan apreciat en la literatura contemporània. Fou, als Estats Units, capdavantar del moviment de l'art per l'art (art for art's sake), formulat pel filòsof alemany Alexander Baumgarten a mitjan segle XVIII, que considerà l'estètica com a fi primordial de l'obra artística, per damunt de la moral i el gaudi. Aquest corrent filosòfic esperonà els moviments esteticistes de la poesia del XIX a Europa (simbolisme, parnasianisme, decadentisme...) amb què es va nodrir el modernisme, en oposició a la poesia utilitarista. Poe influí notablement en la literatura dels seus contemporanis amb la seva aportació crítica, basada en la metodologia analítica i en la convicció que la forma literària és inseparable de la concepció filosòfica, un lligam que condiciona el llenguatge de manera que sigui capaç de transmetre la percepció de veritat. En The Raven (El corb), igual com en To Helen i Lenore, Poe planteja el conflicte entre possibilitat i impossibilitat d'aconseguir l'ideal de bellesa, de manera que hi preval el sentiment de frustració, d'impossibilitat o de pèrdua, i hi porta al límit l'experimentació formal mitjançant un joc d'imatges verbals, conceptuals i prosòdiques, que es projecten l'una en l'altra com un eco, i creen, amb una extraordinària riquesa de recursos, una obra alhora colpidora i d'una riquesa musical incomparable.

    THE RAVEN

    Traducció al català: JOSEP A. VIDAL

    THE RAVEN

    Once upon a midnight dreary, while I pondered, weak and weary,
    Over many a quaint and curious volume of forgotten lore,
    While I nodded, nearly napping, suddenly there came a tapping,
    As of some one gently rapping, rapping at my chamber door.
    " 'Tis some visitor," I muttered, "tapping at my chamber door -
    Only this, and nothing more."

    Ah, distinctly I remember it was in the bleak December,
    And each separate dying ember wrought its ghost upon the floor.
    Eagerly I wished the morrow; - vainly I had sought to borrow
    From my books surcease of sorrow - sorrow for the lost Lenore -
    For the rare and radiant maiden whom the angels named Lenore -
    Nameless here for evermore.

    And the silken sad uncertain rustling of each purple curtain
    Thrilled me - filled me with fantastic terrors never felt before;
    So that now, to still the beating of my heart, I stood repeating
    " 'Tis some visitor entreating entrance at my chamber door -
    Some late visitor entreating entrance at my chamber door; -
    This it is, and nothing more."

    Presently my soul grew stronger; hesitating then no longer,
    "Sir," said I, "or Madam, truly your forgiveness I implore;
    But the fact is I was napping, and so gently you came rapping,
    And so faintly you came tapping, tapping at my chamber door,
    That I scarce was sure I heard you" - here I opened wide the door;
    Darkness there, and nothing more.

    Deep into that darkness peering, long I stood there wondering, fearing,
    Doubting, dreaming dreams no mortal ever dared to dream before;
    But the silence was unbroken, and the darkness gave no token,
    And the only word there spoken was the whispered word, "Lenore!"
    This I whispered, and an echo murmured back the word, "Lenore!"
    Merely this, and nothing more.

    Back into the chamber turning, all my soul within me burning,
    Soon I heard again a tapping somewhat louder than before.
    "Surely," said I, "surely that is something at my window lattice;
    Let me see, then, what thereat is, and this mystery explore -
    Let my heart be still a moment and this mystery explore; -
    'Tis the wind, and nothing more!'

    Open here I flung the shutter, when, with many a flirt and flutter,
    In there stepped a stately raven of the saintly days of yore;
    Not the least obeisance made he; not a minute stopped or stayed he;
    But, with mien of lord or lady, perched above my chamber door -
    Perched upon a bust of Pallas just above my chamber door -
    Perched, and sat, and nothing more.

    Then this ebony bird beguiling my sad fancy into smiling,
    By the grave and stern decorum of the countenance it wore,
    "Though thy crest be shorn and shaven, thou," I said, "art sure no craven,
    Ghastly, grim and ancient raven wandering from the Nightly shore -
    Tell me what thy lordly name is on the Night's Plutonian shore!"
    Quoth the raven "Nevermore."

    Much I marvelled this ungainly fowl to hear discourse so plainly,
    Though its answer little meaning - little relevancy bore;
    For we cannot help agreeing that no living human being
    Ever yet was blessed with seeing bird above his chamber door;
    Bird or beast above the sculptured bust above his chamber door,
    With such name as "Nevermore."

    But the raven, sitting lonely on the placid bust, spoke only,
    That one word, as if his soul in that one word he did outpour.
    Nothing further then he uttered - not a feather then he fluttered -
    Till I scarcely more than muttered "Other friends have flown before.
    On the morrow he will leave me, as my hopes have flown before."
    Then the bird said "Nevermore."

    Startled at the stillness broken by reply so aptly spoken,
    "Doubtless," said I, "what it utters is its only stock and store,
    Caught from some unhappy master, whom unmerciful disaster
    Followed fast and followed faster, till his songs one burden bore -
    Till the dirges of his hope that melancholy burden bore
    Of 'Never-nevermore.'"

    But the raven still beguiling all my sad soul into smiling,
    Straight I wheeled a cushioned seat in front of bird and bust, and door;
    Then, upon the velvet sinking, I betook myself to linking
    Fancy unto fancy, thinking what this ominous bird of yore -
    What this grim, ungainly, ghastly, gaunt, and ominous bird of yore
    Meant in croaking "Nevermore."

    This I sat engaged in guessing, but no syllable expressing
    To the fowl whose fiery eyes now burned into my bosom's core;
    This and more I sat divining, with my head at ease reclining
    On the cushion's velvet lining that the lamp-light gloated o'er,
    But whose velvet violet lining with the lamp-light gloating o'er,
    She shall press, ah, nevermore!

    Then, methought, the air grew denser, perfumed from an unseen censer
    Swung by Seraphim whose foot-falls tinkled on the tufted floor.
    "Wretch," I cried, "thy God hath lent thee - by these angels he has sent thee
    Respite - respite and nepenthe from thy memories of Lenore!
    Quaff, oh quaff this kind nepenthe, and forget this lost Lenore!'
    Quoth the raven, "Nevermore."

    "Prophet!" said I, "thing of evil! - prophet still, if bird or devil! -
    Whether tempter sent, or whether tempest tossed thee here ashore,
    Desolate yet all undaunted, on this desert land enchanted -
    On this home by horror haunted - tell me truly, I implore -
    Is there - is there balm in Gilead? - tell me - tell me, I implore!"
    Quoth the raven, "Nevermore."

    "Prophet!" said I, "thing of evil! - prophet still, if bird or devil!
    By that Heaven that bends above us - by that God we both adore -
    Tell this soul with sorrow laden if within the distant Aidenn
    It shall clasp a sainted maiden whom the angels name Lenore -
    Clasp a rare and radiant maiden, whom the angels name Lenore?"
    Quoth the raven, "Nevermore."

    "Be that word our sign of parting, bird or fiend!" I shrieked, upstarting,
    "Get thee back into the tempest and the Night's Plutonian shore!
    Leave no black plume as a token of that lie thy soul hath spoken!
    Leave my loneliness unbroken! - quit the bust above my door!
    Take thy beak from out my heart, and take thy form from off my door!"
    Quoth the raven, "Nevermore."

    And the raven, never flitting, still is sitting, still is sitting
    On the pallid bust of Pallas, just above my chamber door;
    And his eyes have all the seeming of a demon's that is dreaming,
    And the lamp-light o'er him streaming throws his shadow on the floor;
    And my soul from out that shadow that lies floating on the floor,
    Shall be lifted - nevermore!

    EL CORB

    En una mitjanit lúgubre, quan, feble i cansat, pensava
    sobre uns rics i curiosos volums de sabers perduts,
    quan capcinava, adormint-me, de sobte vaig sentir un truc,
    com si algú, molt fluix, truqués, truqués a la meva porta.
    "És un visitant," vaig dir-me, "que truca a la meva porta...
    Solament això, i res més."

    Ah, recordo clarament que era l'inhòspit desembre
    i era al trespol, cada agònic tió, l'ombra d'un espectre.
    Vaig sospirar pel nou dia...; inútilment pretenia
    calmar amb els llibres el dol, el meu dol per Leonor...,
    la clara, esplendent donzella, ja entre els àngels, Leonor...;
    aquí sens nom sempre més.

    I la tremor porpra i trista, sedosa, de les cortines
    em va estremir... i em va omplir de terrors mai no sentides;
    llavors, frenant els batecs del cor, em vaig repetir:
    "Algun visitant demana entrada a la meva cambra...
    Algú en retard que demana entrada a la meva cambra...;
    és tan sols això, i res més".

    Al moment, vaig fer el cor fort i, deixant fora els recels,
    "Senyor o senyora", vaig dir, "us prego que em disculpeu;
    m'havia quasi ensopit, i heu trucat tan suaument,
    ha estat tan fluixet el truc, el truc a la meva porta,
    que quasi no us he sentit... " I aquí vaig obrir la porta...
    Defora, foscor; res més.

    Allà, escodrinyant la fosca, vaig restar molt temps, corprès,
    indecís, somiant somnis que no ha tingut cap mortal;
    res, però, trencà el silenci ni hagué en la foscor senyals,
    i l'únic mot que sonà fou, un sospir, "Leonor!"
    El mot vaig sospirar i l'eco va murmurar "Leonor!"
    Simplement això, i res més.

    Vaig tornar a dins de la cambra; dintre meu, l'ànim encès,
    i de nou vaig sentir un cop, aquest més fort que el primer.
    Potser hi ha, em vaig dir, quelcom que colpeja als finestrons;
    miraré què hi ha, què és, i exploraré aquest misteri,
    deixaré que el cor se'm calmi i exploraré aquest misteri...
    "És un cop de vent, res més!"

    Vaig obrir al punt la finestra i, amb fort aleteig, de sobte,
    va entrar un corb august dels jorns sacrosants de l'antigor.
    No va fer cap compliment, i amb vol seguit i segur,
    amb aires de lord o dama, es posà damunt la llinda,
    es posà en un bust de Pal·las, justament damunt la llinda;
    es posà, segué i res més.

    Llavors tragué l'ocell d'eben un somrís del meu neguit
    pel digne i sever decòrum del gest amb què es captingué.
    "Tot i el plomall arranat, tu", vaig dir-li, "ets prou valent,
    vell corb fúnebre que arribes de la riba de la nit...
    Amb quin nom il·lustre habites, de Plutó, en la negra nit?"
    El corb respongué: "Mai més".

    Molt em sorprengué sentir parlar tan clar l'au maldestra,
    malgrat la resposta absurda, tan mancada de sentit;
    perquè bé hem de convenir que a cap mortal no li ha estat
    donat fins ara de veure un ocell damunt la porta...,
    au o monstre, sobre un bust esculpit damunt la porta,
    amb un nom semblant: "Mai més".

    El corb, però, solitari, al bust serè, va dir sols
    aquests dos mots, com si l'ànima tota en els mots hi aboqués.
    Després no va dir res més, no va moure ni una ploma,
    fins que vaig mussitar: "D'altres amics m'han deixat abans;
    demà em deixarà, talment mes esperances abans."
    Llavors l'au va dir: "Mai més".

    Sobtat per la veu que em dava resposta tan encertada,
    "Sens dubte, el que fa", vaig dir, "és repetir uns mots que sap,
    apresos d'un infeliç a qui la cruel dissort
    va encalçar un cop i altre cop fins que el seu cant fou lament,
    fins que el plant per sa esperança es va omplir amb el trist lament
    d'aquests dos mots 'Mai. Mai més'".

    El corb, però, encara em féu somriure en el meu turment.
    Vaig posar un seient davant la porta, el bust i l'ocell;
    i acomodat als coixins vellutats vaig lligar caps
    dels meus deliris, pensant el que l'ocell malastruc...,
    l'adust, llòbrec, espectral, vetust ocell malastruc,
    deia amb els seus gralls, "Mai més".

    Vaig restar assegut, fent càbales, però no vaig dir ni un mot
    a l'au, i els seus ulls encesos eren foc dins del meu cor;
    allà, això i més cavil·lava, el cap posat blanament
    sobre el coixí de vellut que la llum del llum banyava,
    però al vellut violeta que la llum del llum banyava
    ella, ai, no l'hi tindrà més!

    L'aire es feu dens, perfumat per encensers invisibles
    brandats per blans serafins de petjada cristal·lina.
    "Dissortat", em vaig dir, "Déu t'ha enviat... amb aquests àngels,
    pau..., pau i un licor d'oblit perquè oblidis Leonor!
    Beu, oh beu d'aquest licor i oblida't de Leonor!"
    I l'ocell va dir: "Mai més".

    "Profeta!", vaig dir, "maligne! Dimoni o ocell, profeta!
    Tant si el Temptador t'envia com si el temporal t'ha empès,
    turmentat, però impassible, a aquesta riba deserta,
    a aquest lloc pres per l'espant, parla'm francament, t'ho imploro!
    Hi ha un bàlsam de Galaad? Respon-me, parla, t'ho imploro!"
    I l'ocell va dir: "Mai més"

    "Profeta!", vaig dir, "maligne! Dimoni o ocell, profeta!
    Pel cel que ens cobreix tots dos, pel Déu que els dos adorem,
    digues a aquest cor que pena si a l'edèn abraçarà
    la jove santa a qui els àngels anomenen Leonor,
    la bella, esplendent donzella que anomenen Leonor?"
    I l'ocell va dir: "Mai més!"

    "Que aquests teus mots ens separin, au o dimoni!", vaig dir
    "Torna-te'n, amb la tempesta, a la riba de Plutó!
    Que cap negra ploma provi la mentida que m'has dit!
    No trenquis ma solitud! Fuig del bust damunt la porta
    Arrenca el bec del meu cor, treu el cos d'aquesta porta!"
    I l'ocell va dir: "Mai més!"

    I el corb, immutable, encara és allà, encara hi és,
    sobre el pàl·lid bust de Pal·las, a la llinda justament,
    i els ulls semblen d'un dimoni que algun malson turmentés
    i la llum del llum projecta la seva ombra en el trespol,
    i el meu esperit, de l'ombra que flota sobre el trespol,
    no s'enlairarà... mai més!

    (Nota: aquest text s'ha elaborat a partir de l'article "Edgard Allan Poe" de la Poetry
    Foundation, https://www.poetryfoundation.org/ )

    página siguiente