ALGA Revista de Literatura
nº90 - otoño 2023




Dirección:
  • Goya Gutiérrez

    Edición:
  • Grupo de Poesía ALGA

    Responsables de la edición del presente número:
  • Enric Velo
  • Lucía León
  • Goya Gutiérrez

    Maquetación, composición y diseño web:
  • Enric Velo


  • Portada:
      Foto de la colección "Mimiamimemima"
      (Miami, EE.UU., 2022)

      de Eduard Reboll

    Sumario
    http://revistaliterariaalga.com/

    Narrativa

    PILAR DANIEL I GUBERT

    PILAR DANIEL I GUBERT, (Barcelona, 1940). Filòloga, lectora, editora (en totes les branques del procés editorial), escriptora (català i castellà; assaig, narrativa, poesia), traductora (francès, anglès), diccionarista (lèxic, enciclopèdic, cultural) i docent. Publicacions en obres col·lectives (professionals i literàries) i en versió digital (Club de Escritura Fuentetaja). Ha obtingut guardons en relats curts, poesia i millor lector.

    RONDALLA

    En aquell llogaret del Pirineu on vaig néixer no hi passava mai res, però anys enllà hi devien d'haver succeït coses que haurien restat en la memòria dels més vells i es transmetien de pares a fills o d'avis a néts.
    Aleshores les vesprades d'hivern eren molt llargues. Sopàvem d'horeta, a entrada de fosc, després que el pare munyís la vaca. Havent sopat, l'àvia endreçava la cuina i bullia la llet mentre la mare pujava a les cambres i ficava a cada llit una ampolla amb aigua calenta ben embolicada amb una tela de llana per treure la gelor dels llençols. Mentrestant l'avi atiava les brases de la llar de foc i en feia saltar unes guspires crepitants ("dimonis", en dèiem nosaltres) i sovint ens sorprenia la vivor de les flames que tot d'una s'alçaven d'uns tions que ja començaven a negrejar. N'hi afegia algun més al costat, perquè s'anés escalfant i allargués la vetllada, i s'asseia a l'escó de la dreta, a la banda més propera del foc, a fi d'anar mantenint-lo viu amb ajut de les tenalles que tenia sempre a l'abast de la mà.
    Era el moment que tots esperàvem, sobretot la mainada. Els meus germans i jo ens assèiem a l'escó d'enfront -cada vespre ens fèiem a parells o senars el lloc més proper del foc, per evitar baralles- i ens disposàvem a escoltar les anècdotes quotidianes d'aquells verals, i també les històries verídiques o distorsionades de la memòria de temps passats. A mesura que acabaven les seves tasques, la resta de la família s'incorporava a l'escena i ara el pare, ara la mare o l'àvia, intervenien en la conversa, rememorant fets antics o afegint-ne de nous. A la vora del foc ens acompanyaven també dos gats i el gos.
    Avui, tants anys després, he revisitat aquells llocs de la infància. Mentre contemplava les runes de la vella masia, recordava les antigues rondalles que l'avi explicava al caliu de la llar de foc. Jo encara no anava a escola la primera vegada que vaig sentir-li explicar la història de la jove de cal Drapaire, la Cinteta, que un dia, molts anys enllà, potser quatre generacions abans, en entrar al celler per omplir la gerra del vi de la bóta més gran, de part darrere li va sortir una ratapinyada que, esverada i en plena llum diürna, la va mossegar al coll. La jove, espantada, va córrer al safareig a rentar-se la ferida, i mentre s'hi passava aigua es va adonar que, barrejada amb la sang, li sortí del lloc de la mossegada una mena de boleta negra amb potes, com una aranya, que potser se li havia ficat a dins mentre corria. Quin fàstic!
    La Cinteta s'adonà llavors que estava embarassada i, des d'aquest fet fins al dia del part, sempre se la veia malaltissa i amb la cara molt pàl·lida, ella que sempre havia tingut aquells colors tan saludables. Va morir tres dies després de donar a llum una nena menuda, de cabells abundosos i ben negres. La va criar una dida d'una masia de la Vall Fosca que acabava de parir una criatura que havia nascut morta. La nena ja no va tornar al poble, ningú no la va veure mai més per allà.
    Els avis de cal Drapaire no volien parlar-ne i corria la brama que s'havia convertit en una noia força maca, però molt estranya, que amb prou feines es deixava veure i que tenia la salut delicada; es veu que l'havien portada a ciutat perquè l'examinés un metge molt saberut. El metge, jove i elegant, se'n va enamorar, i ella ja s'hi va quedar. Les comares tafanejaven sobre si s'havien casat, si tindrien criatures o no... La relacionaven amb la història del comte Estruc, el vampir de Llers, el no-mort que mossegava noies i les deixava embarassades i després parien monstres...

    página siguiente