ALGA Revista de Literatura
nº88-89 - primavera 2023
40 aniversario / 1983-2023




Dirección:
  • Goya Gutiérrez

    Edición:
  • Grupo de Poesía ALGA

    Responsables de la edición del presente número:
  • Enric Velo
  • Lucía León
  • Goya Gutiérrez

    Maquetación, composición y diseño web:
  • Enric Velo


  • Portada:
      Iglesia de los Franciscanos (Lucerna, Suiza)
      de Enric Velo


    Sumario
    http://revistaliterariaalga.com/

    Narrativa

    MAITE JOU

    MAITE JOU, catedràtica i doctora en Filologia Hispànica. Ha publicat Hora de sortida (Plaquetona Vilamarins, 2017). Articles a El Ciervo (1989), Anuario de Estudios americanos (CSIC,1992), Revista de Literatura (CSIC,1999), II Congreso de Historia de Andalucía (1991), Romanticismo y Fin de Siglo (1993), La méthode à l'oeuvre (1992), Corner: http://www.cornermag.net (1998) i la veu "García Tassara, Gabriel" a Doscientos críticos literarios (...) del siglo XIX (CSIC, 2007). Coorganitzadora de l'homenatge a Antonio Beneyto al Palau de la Virreina (2022).

    VIATGE A NÀPOLS A L'AGOST DEL 2004

    Nàpols és de mals endreços, però no tant com pensava. He viscut a Pompeia i a Herculano; m´he enfrontat al Vesubi qui m'ha parlat amb trompetes de sol i fumerola de cràter amb eco. Tot i que m´ha emmalaltit, ha fet que l´adori. Crec que els amos de l'habitació que he llogat són budistes perquè respecten tots els bitxets.
    Hi ha pau aquest matí. Esmorzo a un petit Gran Cafè amb terra de marbre d'aigües roses que no he vist mai. Les tauletes, les cadires. Senzilla pau elegant. Faig dues visites al subsòl, una la Magna Grècia -mercat, diner- l'altra l'aqueducte -aigua i terra volcànica-. La guia ens pregunta de quin volcà és la paret que ens mostra. Coincidim: del Vesuvi. Doncs no: és del que hi havia al ara Lago d'Averno. L'havia vist en un mapa i havia pensat "com són aquesta gent que posen noms mitològics clàssics als seus espais". Segon cop que em surt. Decideixo anar-hi demà. Dues ciutats cremadas, un volcà, dos subsòls i visita a l'Averno. Andiamo.
    Agafo un tren de la que anomenen Via Cumana. Davant la porta de l'estació, he trobat a terra la carta del cavall de bastos. Em sembla coherent perquè vaig ben decidida i el pal és de foc. Em salto l'estació on havia de baixar i com no hi ha freqüència de trens he d'agafar un autobús. Consulto amb el conductor per no tornar-me a perdre. No em cobra el viatge. La meva mà més amable li dona les gràcies. Un cop he baixat, em queda força camí a peu. Vaig per un carrer urbanitzat, però només hi veig unes tres cases. Escolto un fort soroll darrera d'uns contenidors. Un gos mastí s´ha embolicat arrossegant unes branques seques. Em fa pensar en el ca Cèrber, però passa molt de mi. Arribo al llac que està solitari. Un panell explicatiu. Es distingeix bé que era un cràter; després sabré que fa 3 km de perímetre. Només arribar a la vora de les seves aigües, creua una serp. Confirmat: llac de l'infern. Somric. En un pal de fils de llum hi ha un rètol de fusta escrit a mà amb una fletxa cap a l'esquerra: Grotta della Sibilla. Me n'hi vaig.
    Una mena de passadís verd. Hi ha una cadira buida davant d'una paret de roca llisa amb una entrada. La traspasso. Dins, tan negre com la gola d'un llop. Distingeixo una filera d'espelmes a terra que fa que pensi que hi deu haver una mena de túnel. Sona una música misteriosa i llunyana amb veu de dama. Fins a les primeres espelmes hi ha un tros. Recordo que el principi de tota iniciació és no tenir por. No veig on trepitjo. La imaginació vola. Hi haurà un parany?
    Quan començo a caminar, una veu llunyana d'home em saluda i demana si vull visitar la gruta. Sí. Em diu: "Aspetta un áttimo". Intueixo que és una llum que s'apropa lentament. Em pregunto si serà vell i coix, com escau al vigilant d'una cova màgica. Quan el llum de gas que porta l'il·lumina, ho confirmo. A l'altra mà un radiocasset amb la música que sona. El tanca. Parlem. Em dona un altre llum de gas. Caminem foscor endins seguint la filera d'espelmes.
    S'atura davant d'una obertura descendent i s'esplaia. El llac era una zona militar romana als temps de Juli Cèsar i d'August. Les sulfuracions de l'antic cràter mataven les aus i d'aquí el nom del llac des de de la Magna Grècia. Aquest lloc per on baixarem és on situa Virgili a Eneas per trobar-se amb el seu pare a l'infern. Somriu en veure els ulls de sorpresa que faig. L'infern clàssic és d´aigua, li dic. No, no, eren les emanacions sulfúriques que feien que s'identifiqués. Em parla de l'ambigüitat del llenguatge de la sibil·la i així, doncs, mai s'equivocava.
    Baixo davant d'ell perquè és una escala estreta de sorra amb final d'esglaó de fusta. Al final hi ha aigua, és clar. La toco i maleeixo no portar una trista ampolla.
    Tornem a pujar. Passem la galeria superior que és força llarga fins a una part que està edificada i hi ha claror. Els romans, em diu, van fer-hi arribar un carrer des de Cuma. Després descendim a la cambra de la Sibil·la. Mentre anem baixant, va encenent les espelmes de les escales en zig-zag. S'entreté molt. Jo, darrere d'ell. Arribem al final. Hi ha una sala gran i una àmplia escalinata cap a avall. Tot fosc.
    Em diu que hi vagi sola. Arribo a un mur més alt que jo -per tant no veig què hi ha al darrere-, al centre del qual hi ha un forat en forma d'arc. Per a passar m'he d'ajupir: Humilitat? Centre sagrat, doncs. Ell em diu: "Senza paura, senza paura". Un cop dins, em tranquil·litza veure l'aigua del terra plena de monedes mentre soc a una mena de pont rústic. Hi ha visitants i expressen desitjos. Normalitat. Va parlant mentre segueix encenent espelmes a l'escalinata. Hi havia sulfuracions, em diu, i la sibil·la entrava en trànsit per respondre les preguntes. Mentre vaig pujant un altre cop, ell està d'esquena. Tarda en encendre la darrera espelma. Ara totes tenen llum.
    Quan ja som a la galeria superior, em pregunta de sobte com és que he arribat tota sola fins a allà. Li contesto que hi ha cops, sobretot si vull dialogar amb pedres, que viatjo sense companyia. Dues casualitats afegides, el mapa i la guia del subsòl, m'havien suggerit d'anar-hi. Ell em fa una afirmació contundent: "Se non avesse viaggiato da sola, non sarebbe mai venuta qui". Em dona la seva targeta de visita: Carlo Santillo. Accompagnatore della "Grotta della Sibilla" in località Averno.
    La tornada a Nàpols se'm fa molt més curta perquè agafo el tren a Lucrino. En arribar a l'estació des d'on havia sortit al matí, em trobo al terra una altra carta, el 2 d'oros. La primera, el cavall de bastos, és de camí amb objectiu. La d'ara és de pal de terra i d'or. Amb aquella començava; aquesta em constata l'enriquiment.
    Avui mateix torno a casa i m'indiquen un autobús que va a l'aeroport. Em porta per barris molt populars. El conductor no em cobra res. Un altre cop! Així i només així, quan ha de ser així.
    Al control d'embarcament, just ficant les bosses a l'escàner, se'm trenca la polsera de perles i s'escampen per tot arreu. El de seguretat em diu amb la seva cara més amable: "I tributti". Així és. Molt agraïda, Nàpols.


    L'Etna fumejant a la posta del Sol.

    ENRIC VELO

    página siguiente