Eduard Sanahuja

Foto: Lola Gascón de Gotor

Introducció "Poeta assegut a l'esquelet d'una barca", per Joan Vigó
Dades Bio-bibliogràfiques
Selecció de poemes: Eduard Sanahuja

INTRODUCCIÓ

Per Joan Vigó

POETA ASSEGUT A L'ESQUELET D'UNA BARCA

Escriure sobre la poesia d'Eduard Sanahuja Yll és dibuixar un mapa damunt d'un mapa. És el palimpsest de la tradició, un palimpsest immens com la llista dels errors humans; és allò que ens precedeix (i persegueix) encara que no vulguem veure-ho, perquè la tradició és un joc de miralls massa antic i voluminós per no veure'l. Parlar de la poesia del meu amic és arrossegar-se per pendents de paraules, sempre les paraules. El meu amic ja ho ha dit (i escrit):

El que és dit i és escrit
no s'esborra ni amb sang.

No busco la sang quan llegeixo la seva poesia. Quan la llegeixo, trobo. Com el farmacèutic figuerenc que va pintar Dalí, no busco absolutament res, perquè trobo. Hi trobo l'esquelet d'una barca on es va asseure Omar Khayyam a fer una copa de vi. A prop hi tenia un plat d'olives, la mar, el pa primigeni, un mur de pedra seca, la flaire de la insularitat pregona, la petricor de terra antiga, allà on s'escriu amb la voluntat de romandre entre els intersticis dels sediments.

Hi trobo la ferida

l'aroma de la carn que el dolor ha marinat,

També hi trobo l'amor

l'amor és una set perfecta de dolor

o bé

L'amor és tot o res:
no admet cap condició.

Perquè només l'amor pot salvar, si és que alguna cosa pot fer-ho.

Al final de la cursa, de la nostra,
només hi haurà un balanç, dues preguntes:
qui has estimat, qui t'ha estimat a tu.

O potser també la bellesa, aquella que ens durà a sobrevolar la rècula incomptable de poetes que van triar, que trien i que triaran:

qui tria la bellesa
desafia l'atzar i es fa més lliure.

En la poesia del meu amic hi trobo el món d'aquell nen que mirava des de la clofolla de la malaltia, des de la distància aglomerada d'alguna cosa semblant al desemparament interior, farcit d'innocència.

No és natural aquest món natural.
Tot és estrany.

En l'obra d'Eduard Sanahuja hi trobo també l'honestedat radical, feta del ferro més inflexible, neta com els matins de lucidesa, quan malgrat totes les llums que ens volen arrossegar a l'eufòria, no podem deixar d'exercir

el dret universal de la tristesa

perquè

L'amor ha arribat tard a l'univers.

Perquè la decepció també hi és. Hi és amb la certesa ineluctable de la carn vençuda i amb l'energia de les imatges poderoses. Imatges palpables, resseguibles en el plànol de la vida, denses i plenes a vessar de força i sentit. Buides de sanglot inútil. Estàtiques en la seva grandesa mineral. Monumentals en la quieta magnitud del seu impacte.

cada llavi és un temple, cada poema un furt,
cada temps una lletra d'un alfabet que crida.

I acompanyant les paraules que ni la sang pot esborrar, el ritme. Aquesta partitura que Sanahuja escriu delicadament, amb un equilibri savi i discret, fill d'aquella tradició oral que va fundar-ho tot. Un ritme subtil que ens va encapsulant a mesura que desgrana els poemes que ens parlen del món amb una veritat que sacseja:

No crec en mi
però crec en el que escric.

I és en aquesta certesa on trobem el poeta en la seva plenitud solitària, com un Omar Khayyam que fa glops de vi assegut a l'esquelet d'una barca i, mentre picosseja olives, es riu del món tristíssim. Perquè la ironia també es falca en els poemes del meu amic. Una ironia enfilada en la distància justa que permet veure-hi clar sense escarafalls innecessaris.

Només el que no saps
és veritat.

Perquè allò que no se sap no es pot dir. I llavors ens trobem cara a cara amb l'absència de la paraula. La paraula, que ni la sang pot esborrar, no hi és. Només hi ha el silenci que amaga tots els misteris, perquè

el silenci
és la distància més curta
entre dos punts de l'univers.

Però el meu amic és tossut i sap que no hi ha res a fer, tret d'escriure, tret de formar part de la multitud que ha repetit, repeteix i repetirà la paraula poètica, allò que no sabem. I negarà el silenci amb el poema i buscarà allò que tot poeta que sigui digne d'aquest nom sap que no trobarà. I en aquest noble fracàs el meu amic ha bastit, basteix i bastirà la seva obra que estimo i admiro amb la força de totes les meves vísceres malmeses.

Perquè sé que el meu amic, en el seu caminar, en el seu estar-se damunt de l'esquelet d'una barca que mai no ha de salpar, comparteix la visió d'un cec que es va dir Borges:

Más allá de este afán y de este verso
Me aguarda inagotable el universo.

JOAN VIGÓ ARNAU (Barcelona, 1964). Als 80 va ser lletrista de rock 'n' roll i cofundador del fanzine El Plafó Contemporani. Ha publicat els poemaris Pastor d'antenes (LaBreu, 2017) i Cementiri d'avions (AdiA, 2018) i les novel·les Haiku a Brooklyn (2018) i Vides potser (2021), ambdues amb LaBreu. Des de 2016 publica exhumacions poètiques a la revista digital La Charca Literaria.