Falç i estrelles
de Pilar Parcerisas
Il·lustracions: Carme Sanglas
Edicions Reremús, Barcelona 2021
Poesia 87 pàgs.
El poemari Falç i estrelles de Pilar Parcerisas és el reflex de la mirada de l'autora vers la llunyania, l'horitzó i la grandiositat del món des de la seva nimietat. Perplexa, s'embadaleix davant el prodigi delirant de la natura. Els seus versos ens endinsen en un univers, gens descriptiu, despullat, on la força sovint es recolza en el nom ple de vida i de poder suggeridor.
La visió còsmica, no només contemplativa i estàtica, és viva i dinàmica, on la poeta sempre s'hi implica. Desitja trencar la distància insondable entre la natura i la persona. No en té prou de mirar el cel, el vol tocar: "esgarrapant estels a la nit / vaig fer-me un collaret / de pedres rutilants" (Somni, pàg. 32)
Bocins de la seva vida que, amb gran lucidesa, capgira la realitat. Encertat enginy per projectar la immediatesa a nous escenaris còsmics. Potència de transformació cap a una força superior. Sensorial, profunda i màgica. Poemes breus i formes curtes, però precises, com pinzellades o pessics: "Quan la tarda frega l'horitzó, / el cel s'estén sobre la terra / com una pell de seda. / Se m'endú. / M'embolica la mirada / i, ja cega, m'esvaneixo en l'infinit" ( Dia calm, pàg. 39)
Els seu versos pugen, s'enfilen i ens fan enlairar. Aquesta verticalitat ens encamina cap el cel i les estrelles amb un anhel de participació. En la seva forma i, sobretot, en l'esperit, s'aproxima a les creacions poètiques japoneses, com els haikús i tankes. El pensament oriental (budisme, sintoisme) cerca en l'entorn natural el medi per a la meditació zen. Pilar Parcerisas, sembla nodrir-se de l'esperit de Basho, ja que aplica "l'aquí i ara", tot creant escenes en moviment a fi de gaudir de la sorpresa que la visió li causa. Com flashos dinàmics escrits amb un lèxic concret i visual, construeix estrofes -bocins de la vida- sobre dos idees o imatges que es relacionen (A ens porta a B): "A cada petó, esclata la rosa / i, amb ella, la sang. / Fins quan?" (Presó d'amor, pàg. 77) o bé: "Et crida el sol, et crida la lluna i / el gat que miola a la nit" (Et crida (i II), pàg. 76)
La nit i la foscor, temes recurrents, li proporcionen l'entorn per somiar o desitjar. A través del somni el seu món s'eixampla, però també l'insomni li genera somnis: "La nit bressa els pensaments / com un pèndol" (Temps obert, pàg. 18) o també: "Cor trencat pel crit de la nit. / Em llevo a toc d'ensurt i amb levitat" (Mare!, pàg. 25) El substantiu nit va acompanyat d'epítets, la majoria dels quals denoten foscor: "nit cendrosa" "nit fosca" "nit alta", tot derivant-los al camp poètic: la nit és "el bes de cel i terra en la foscor", per acabar dient: "el record és negre" (Foc sobre foc, pàg. 35) La seva complaença en l'espai nocturn fa que utilitzi sovint els seus adjectius preferits: negre, cendrós, gris, platges de carbó, negres llambrots de brau...
Aquests moments vitals acostumen a ser imprecisos en el temps; són emocions que poden ser llunyanes o recents. Predomina la atemporalitat. Aquest poemari pot haver estat escrit durant un llarg període d'anys. I un dia es decidí a publicar-lo. La poeta ja hi havia estat sempre, com també el tipus de dona emprenedora i dinàmica que ens reflecteix: " Què val allò que no hem fet?" (Agendes del temps, pàg. 16) El seu esperit enèrgic la porta a definir les coses improductives com a "dies que no compten" o sia, dies perduts. La visió universal és el resultat de la seva implicació a un cosmos font de la força i ajut que ella cerca constantment. Desitja endur-se'n del sol la força per vèncer: "Quina energia no prens de la natura" (Et crida i II), pàg. 76) Certs escenaris colpidors mostren aquests cops d'energia i de geni propis del seu temperament. Llavors els elements de la natura lluiten causant tempestes i les roques planten cara al mar procel·lós provocador de naufragis: "com queixals que volen mossegar"
El llibre està dedicat al pare, ja absent. Amor, n'hi ha. També es refereix a d'altres persones del seu entorn familiar, àvia, mare, avi... Alhora tracta l'amor com a concepció. Amb una total absència de narració, concep l'amor de forma intensa, però efímer en sí mateix. Lliurament de la persona enamorada fins a l'anihilació i equilibri entre el dolor i el plaer.
El poema breu Desig (pàg.81) sintetitza l'ànima de l'autora del llibre Falç i estrelles. Allò minúscul com a punt de sortida s'engrandeix fins a l'absolut. Des de la petites albira i desitja assolir la gran magnitud. Escolteu-m'ho:
Vull ser una fulla verda i
Tendra sobre un borrall de neu, saltar el fred i,
Amb petjades de pardal,
Dibuixar la bandera de l'eternitat.
|
