Sota un sostre de cel,
l'herba és el vostre sòl
i l'aula brisa calmosa.
Sou la fruita del bambú
-aquest pòrtic d'esveltes columnes
en ambre de marbre-.
Sou la fruita de cabells distrets,
mans sàvies de simplicitat
d'on arrela l'evònim silent,
d'on s'enlairen, esfilagarsades,
caòtiques enfiladisses
d'un verd sobtat a les fulles.
L'aixada pesa,
la terra no és flonja,
empedreïda de males herbes.
Però teniu llisa la mirada,
planera com aigua de joguina,
aigua que es metabolitza en la terra,
que s'esculpeix en l'aire
tot fugint de qualsevol motlle.
|