Narrativa

ADRIANA NICOLAU JIMÉNEZ

ADRIANA NICOLAU JIMÉNEZ és investigadora i escriptora. Ha estudiat Filologia Catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona i Teoria de la Literatura a l'École Normale Supérieure a París, ha treballat com a Lectora de llengua i literatura catalanes a la Universitat de la Sorbona i actualment cursa un doctorat sobre l'impacte dels feminismes al teatre català contemporani. Ha publicat contes i articles a Cavall Fort, contes per a adults a Acrocorinto, crítica teatral a la plataforma Núvol i articles acadèmics sobre literatura, teatre i gènere a les revistes Tangence, Feminismo/s, New Theatre Quarterly i Revista de Catalunya.

PIGUES Veig un braç ple de pigues. Pertany a una noia jove que seu a la part dreta del bus, amb un nen al costat que no veig i que deu ser el seu fill. De seguida penso que m'agrada perquè les pigues em recorden sempre les de la meva mare. Quan era petita, em sabia greu no tenir-ne tantes com ella i m'indignava sentir que, en temps de la seva infància, venien una pomada per esborrar-les. Suposo que això em va donar la vaga noció que existia una amenaça contra la seva bellesa. Quan torno a alçar la vista comprovo amb sorpresa que el braç pigallat no em sembla tan bonic com em pensava. Em fa riure la meva primera reacció, com un antic impuls de defensa. Les pigues de la noia jove són fosques i atapeïdes sobre una pell rosada. Com són les de la meva mare? Intento fer-ne memòria des d'aquest bus del sud-est londinenc. Crec recordar de quan l'he vista despullada que no en té tantes com podria semblar allà on no li toca el sol. En té a les cames, als braços, a la nuca i al pit. A la cara se li difuminen en un to d'or morè. Vull recordar com han marcat els anys la seva pell de vidre, amb cicatrius i cremades que tenen una història cadascuna, i un tacte de seda que ella va heretar de la seva mare i a mi me n'ha arribat una mica. A l'escola m'enorgullia sentir-me dir que semblava més jove tot i ser deu anys més gran que la resta de mares. Allà on llavors floria un íntim triomf, ara hi detecto formalitat o bé sorpresa infantil davant d'una edat que s'imagina provecta, però m'és igual. Cada cop que la veig continuo admirant com li juguen els colors de la roba amb la pell, i les joies discretes, que no sé si és afecte o un voler ser com ella. Recordo aquesta peça, Hasta agotar existencias, on la Verónica Navas parlava del cos de la seva mare amb una tendresa i una desinhibició bestials. Parlava de l'estil que tenia de jove, de com era ara, de com la besaria després de morta. Era rar aquell desig de proximitat física envers una dona gran, tan fora de cap cànon de desitjabilitat del nostre temps. Ara, a la filera esquerra d'aquest bus, provo de seure la meva mare amb mi, salvar les distàncies, retenir-la una mica més al meu costat. Com quan vull abraçar-la moltes vegades quan ens acomiadem a l'aeroport, perquè m'embarga aquest sentiment sord, difícil d'explicar -el d'una lenta i inútil preparació.

página siguiente