ALGA Revista de Literatura
nº79 - otoño 2018




Dirección:

  • Goya Gutiérrez

    Edición:
  • Grupo de Poesía ALGA

    Responsables de la edición del presente número:
  • Goya Gutiérrez
  • Enric Velo

    Maquetación, composición y diseño web:
  • Enric Velo


  • Portada:
      Foto de la Galería Naturaleza
      de Juan González Diz

    Sumario
    http://revistaliterariaalga.com/

    Lecturas. Textos comentados

    CARI ORIOL SERRES

    CARI ORIOL SERRES (Portbou, Girona, 1944) ha exercit la docència com a catedràtica de Literatura espanyola en diversos instituts de secundària. Especialitzada en filologies romàniques per la universitat de Barcelona. Treballa en el camp de les Lletres i de la Crítica literària. Col·labora en revistes com articulista. Darrerament, ja que el seu lloc de naixement coincideix amb el que Walter Benjamin acabà els seus dies, aprofundeix en aquesta figura i en el tema de l'exili. Membre de l'Associació "Passatges" de la Cultura Contemporània. En aquest sentit, publica treballs sobre els exilis d'aquest atroç segle XX i organitza debats, conferències, recitals, escoles d'estiu... Lectora per instint nat, cultiva la rapsòdia com a vehicle immillorable d' endinsar-se en obres alienes, però que, en certa manera, pertanyen a tots.



    Sonnets
    de Walter Benjamin
    Carl Skoggard (Traductor)
    Publication Studio, Rotterdam, 2015
    Poesía.

    WALTER BENJAMIN, POETA

    El poeta d'origen jueu Friedrich Heinle, i la seva companya, Rika Seligson, se suïcidaren amb gas, el 1914, tot just a l'inici de la Primera Guerra Mundial. Era un visionari que va preveure amb claredat i exactitud l'horror que esdevindria en mans de les ideologies nazis.
    El que en un primer moment no imaginà Walter Benjamin fou que aquesta mort el convertiria a ell en poeta. El fet luctuós impulsà la faceta poètica de Walter Benjamin, que decidí escriure un rosari de sonets dedicats a la figura i mort del poeta amic. Si la lírica expressa sentiments, els Sonets (Sonette) de Walter Benjamin lamenten la pèrdua de l'amic i canten les seves excel·lències poètiques. El dolor és el detonant que l'impulsa a escriure de forma poètica. Aquest poemari (Sonette, edició de Rolf Tiedemann) és una elegia, ja que hi ha patiment per aquesta pèrdua: el que no hi ha és el dramatisme propi d'aquest gènere com tampoc disquisicions de caire polític. Són poemes de pau, la pau que es respira en la solitud de l'univers al so de les estrelles i a la remor de les ones del mar. El caminant solitari, el flânneur que fou, elegeix, conscient o no, un espai de solitud, habitat només per ell i l'univers. Des que era un nen, des de la finestra, la seva mirada cap al món d'enfora i els ulls sempre alçats sobretot de nit cap a les estrelles i la lluna. I també, el mar.
    El mar i les nits de lluna plena són els principals elements expressius de la seva concepció poètica. El món interior expressat a través del món exterior. Sempre va ser un amant del mar i de la distància que suggeria aquesta llunyania El vaixell condueix a mons ignots i desconeguts. Mariners i capitans eren la seva admiració per les històries que narraven. Aquest mar real és utilitzat per presentar conceptes abstractes a través de la poesia. Un vaixell pot significar un taüt o la barcassa de Caront, que transporta les ànimes. La càrrega del qual simbolitza els records, melangies, llàgrimes... La immensitat de l'oceà ofereix espais desconeguts i solitaris, on l'únic impuls rebut és el de l'onatge i el vent. En aquest espai tel·lúric pot haver anat l'amic desaparegut i en ell el cerca.
    La mort existeix. Ho reconeix: "la caducitat mora en tot allò que viu". La mort és un viatge a una "terra estranya" (ins fremde Land). La mort és la nit. El somni de la nit és la mort. El cigne, emblema de la dolça mort, amb el seu "clar crit" provoca el despertar del somni de la mort. El cigne negre defuig l'aurora que va assolellant i descendeix cap al turó humit per la rosada. El somni és una altra font d'inspiració. S'apropa al subconscient freudià i al surrealisme: el pensament tal i com brolla en un somni, sense la racionalitat que governa la consciència. Quan es desperta al matí els pensaments íntims brollen; som com "gotes" que s'han anat acumulant al llarg del somni de la nit i han omplert el vas. Cal només cercar les paraules per fer que flueixin.
    L'univers poètic de Walter Benjamin obeeix un cicle natural, del qual la mort en forma part: "Com forts vents que omplen les veles, creuen els espais els dies festius, els nens juguen en els bosquets clars i el braç incansable de la mort continua la sega" Malgrat això, la mort de l'amic destrueix aquest cicle. Sense ell no pot compartir la bellesa del món i ell sol no en pot gaudir: "Com em pot alegrar el brillar d'aquests dies si tu no t'endinses amb mi en els boscos on el sol llampegueja en les negres branques" És el triomf de la mort i del seu símbol, la nit. Exterioritza el dolor i el trasllada als elements exteriors. La natura participa també del dolor i trenca el cicle natural per una nit perpetua. Nit i foscor: "tot el bosc es tenyí de negra pena i la nit va cobrir el mar com un vaixell silenciós"
    L'ànima està absenta en el cicle. Els sentiments d'enyorança, el buit deixat per la persona, la pèrdua... són projectats a l'infinit: "Ànima meva, per què busques sempre el teu bell amic? Fa temps que morí i el món continua girant i girant de tal manera que el món no enyora l'heroi?" Walter Benjamin, malgrat la devoció per l'excelsitud de l'ordre universal, la seva ànima no vol obeir ni pot adaptar-se a aquests cicles terrenals i orbiculars. La poesia com a crit de rebel·lia. Llavors el sentiment es magnifica; esdevé etern, és l'absolut.
    Walter Benjamin, poeta, és equiparable a un pintor, el punt de partida del qual és un espai d'ombres. Suaument hi va dipositant els colors "esmorteïts" que flamegen com un "antic mosaic que orna pesades làpides mortuòries" Nit, foscor i llàgrimes per expressar la tristesa i melangia. Com si fos un pintor de les paraules.
    Admirava el poeta alemany Stefan George. De fet, no es pot entendre la vida intel·lectual alemanya de la primera meitat del segle XX sense aprofundir en aquesta figura. Es confessà devot, com Kafka, de George. Ambdós acudien al seu cercle literari: Georgekreis. Però per les digressions sabem que considerava la poesia com l'art per l'art i molt proper al simbolisme de Mallarmé, Verlaine i Baudelaire. Paraules del propi Benjamin ens porten a les mateixes conclusions: era un poeta i era un simbolista: "El mar és el símbol de la natura humana. La transporta en un vaixell a través del seu corrent; el guia el vent i els astres des de la llunyania. El mar, com adormit, de nit ascendeix, com ho fa la marea sobre la platja i diposita allí els seus somnis"
    Walter Benjamin, pintor de les paraules, volgué immortalitzar aquell company idealista de dinou anys que segà la seva vida tot anticipant-se a la tragèdia que va esdevenir poc temps després: "només les ànimes que ha preservat la memòria, perviuen fins al final excelses i subtils".

    página siguiente