"SACRÉS" SACRILEGIS
de Víctor Obiols (Bocanegra)
Godall, 2016
Poesia-disc, 71 pàgines
En Bocanegra demana una "segona opinió" -ara és moda, em diuen- sobre la seva darrera parida, el llibre-disc Sacrilegis, al meu bon amic Terry Tory. Aquest, retirat a les Bahames, mentre xarrupa una Kahlua Milk en el seu daurat resort caribeny, em prega d'assumir la responsabilitat de l'encàrrec. Feixuga responsabilitat, cavil·lo, després de les sàvies i afinades paraules que el mestre Mingus B. Formentor deixa caure al propi llibre o els brillants comentaris que l'incansable Àlex Gómez-Font i el fidel Josep Mª Isern difonen per internet. Què puc afegir jo, modest diletant, amb la meva disbauxada, (pseudo)pedant i dissortada prosa, més pesada que la reputada prosa d'en Pere Coromines ? (segons el viperí JM de Sagarra). Probablement, ben poca cosa, però la música en qüestió del nou projecte d'en Bocanegra m'ha entusiasmat tant -i amb això ja endevinareu per on aniran les coses- que no puc negar-me al requeriment.
Quedi clar, d'antuvi, que em limito a comentar la música que s'ha empescat en Bocanegra ja que no tinc la més mínima autoritat per comentar textos dels eximis i les exímies poetes (per no dir "poetesses", displaent a l'artista), tan encertadament triats.
Cal dir, per començar, que, com a coneixedor de l'obra fins ara publicada d'en Bocanegra, es fa perceptible a Sacrilegis un canvi de registre en el seu llenguatge musical. Passem d'un rock empeltat d'accents de jazz, blues, funk, pop, entre altres, a un llenguatge més reposat, a un so de cançó més clàssic, assimilable al que s'espera d'un cantautor -que en aquest cas es limita a fer la música-. Diria que és el primer disc d'ell on no hi ha bateria. Aquí la instrumentació és a base de guitarra "i altres cordòfons" -com ens il·lustren els crèdits- i piano. Tot molt discret i subtil, gairebé despullat, sense fanfàrries ni, per exemple, arranjaments amb violins caramel·litzats que, ben sovint, esgarrien propostes similars, i que a mi em solen produir èczemes d'esgarrifança. Cal, doncs, fer justícia i aplaudir l'arranjador i músic Eduard Iniesta i també al segon músic acompanyant, una promesa jove, en Iannis Obiols.
Amb Serenada d'hivern comencem, però que molt bé. Una joia, aparentment senzilla, composta, em consta, ja al segle passat: circula, en àmbits molt restringits, una versió primigènia, amb aires d'havanera, que els Baruks, aquest inclassificable grup de l'under-underground barceloní, feren al 1998. I, també em consta, tot i que no l'he escoltat, que existeix una versió amb suport de veu femenina i acordió -tot queda en família- potser d'aire italianitzant, que prou li escau. Si, perquè aquesta serenada -sobretot quan entra una (falsa) mandolina a mitja cançó- no deixa d'evocar-me el "mismíssimo" Roberto Murolo: sentiment, emoció continguda, senzillesa: de fet, notes definitòries de tot el disc. Potser una altra versió hauria subratllat aquest caràcter una mica napolità del tema i n'hauria tret el suc pertinent però no tinc cap queixa del resultat gravat al disc
La cançó que segueix, un text reial (d'una o altra reina de "Mallorques") està molt ben trobada. No sé ben bé perquè, però la música em porta aires evocadors d' èpoques medievals alhora que em recorda aires del propi Bocanegra gravats en discos anteriors. En tot cas, la conjunció poema/música la trobo especialment reeixida.
Els records, sobre el poema de Rosa Leveroni, és una autèntica fita , una cançó preciosa que el cantant desgrana amb una mica més de pathos del que fins el moment li hem sentit. Potser la millor del disc, tot i que és difícil dir això en una obra d'aquesta alçada artística. Me l'imagino amb més relleu encara de guitarra -fins i tot steel guitar- convertida en una balada country cantada per la Dolly Parton, d'aquelles que posen dempeus el públic del Grand Ole Opry... O potser, amb un fons discret de bouzouki, recitada per un Aleco Pandas en el marc d'un ucrònic Festival de la Canción del Mediterráneo.
Musicar Ramon Llull segurament implica cert atreviment, realment sacríleg, però en Bocanegra se'n surt prou bé. Aquí juga més amb el piano -que sempre dignifica qualsevol música- i aconsegueix un resultat notable amb cert aire intemporal sobre un català medieval que sempre evoca ignotes deliqüescències.
Amb Joc migpartit en Bocanegra torna a lluir-se. Una mena de miniatura -com altres peces del disc- per la brevetat de la cançó però d'una intensitat musical total: una melodia senzilla que puja i baixa i embolcalla l'oient en una harmonia molt plaent. Autèntic cercle virtuós, potser una mica mompouesc?
Goethe, de Joan Vinyoli, causa impressió: és un tema treballat, tant per la pròpia composició com pels arranjaments, més complexos que en altres peces. Hi ha una frase de tres notes que es va repetint, un riff, en diríem els rockers, un leit-motiv, en dirien els wagnerians, que esdevé la marca de la cançó. Es produeix un crescendo, subratllat pels arranjaments en forma de capes sonores perfectament imbricades. Aquí el cantant declama més i les "aloses, aloses" del vers retrunyen amb força.
La Cançó de la bella confiança torna a ser un punt àlgid. De nou, simplicitat altament efectiva, aire sempre una mica malenconiós i corprenedor alhora. Un final apodíctic clou el tema amb decisió precisa.
En Carner estaria content: dos poemes seleccionats i tots dos esdevenen joiells musicals. La Cançoneta incerta -quin títol tan temptador- és una delícia. Destaca el ritme sincopat que el diferencia del to general del disc, amb una mínima percussió manual. Un drone agut al fons del teixit musical contribueix a donar personalitat al tema que en Bocanegra aborda amb un aire més marxós que el que gasta a la resta de l'obra.
La Cançó d'amor de Vinyoli és un vers -com diria Meister Llovet- més gesagt que gesungener, (pel comú dels mortals, més dit que cantat). Això li dóna un encant especial, no ho dubteu. La tessitura més greu d'en Bocanegra s'adiu a un poema de títol tan prosaic.
M'entusiasma el clàssic d'Aribau musicat pel Bocanegra: comença suau, com qui no vol la cosa, però va creixent en intensitat i força, amb el suport d'uns timbals oportuns. S'arriba a un acme que, en una visió megalomànica, m'imagino subratllat per les 360 veus del Mormon Tabernacle Choir i enriquit per una doble bateria roquera i, posats a fer, tota una parafernàlia de baix i guitarres no menys roqueres...un deliri! Potser una proposta pel proper 11 de setembre?
Ho sento, la cançó número 11 no m'agrada. Passem. I que consti que no té res a veure amb el poema de Salvador Espriu, que prou em plau. Ja ho va dir un milionari a en Jack Lemmon: ningú no és perfecte.
La Cançó de la Rosa ens torna l'esperança. Llàstima que sigui tan curta ! Pur encant! Quina diabòlica capacitat té en Bocanegra d'empescar-se memorables melodies com aquesta. M'imagino un Palau Sant Jordi ple de gom a gom, gronxant-se al ritme de la cançó i en Bocanegra bramant "Tots ensems" en una apoteosi poètico-musical. És un dels temes que caldria incloure en un (fins ara) inexistent àlbum de Would-be Hits d'en Bocanegra.
Té un aire seriós Escriu sol per sempre. Potser li ve de La Plana de Vic, com el seu autor. Però és una peça serena i tranquil·la, sense enganys i de bellesa subterrània.
Verdaguer fa desfermar una mica el sentiment del cantant. Aquí hi ha més matisos, les potents imatges visuals del poema s'han de traduir en música. Per descomptat, en aquest disc en Bocanegra està lluny de fer l'urlatore, com aquells cantants italians que, a força d'esgarips, pretenien transmetre el seu missatge. Ja he parlat de contenció i un cert minimalisme com a key-notes del disc. I a Espines -tot i mantenir el to predominant esmentat- trobem matisos més emotius, amb una tendresa que semblava esmunyir-se en altres temes.
Les Paraules de Palau i Fabre han trobat la música que cercaven. I li va com anell al dit. Amb un tempo més mogut, la cançó llisca com un himne engrescador.
De l'únic poeta viu, Lluís Solà, la penúltima peça, breu però consistent. Em fa pensar en Randy Newman i això, com influència, no pot ser dolent. La veu de Bocanegra sembla un pèl cansada /rovellada però el resultat és òptim.
Acabem amb Maragall, a glimpse , la més breu del disc, ni un minut. Un cert aire de Toti Soler? Un resum de tota l'obra, segons com, per l'aire zen que desprèn. Bellesa, serenitat, profunditat...maduresa d'en Bocanegra que l'aboca a una inouïe saviesa musical.
Són disset cançons amb una unitat i una solidesa insòlites. No voldria ser excessivament ditiràmbic però el resultat final resulta esplèndid. Potser no és fàcil copsar-ho en les primeres audicions i cal amarar-se a pleret d'aquestes músiques i deixar-se endur. Les tres rendicions en directe que n'he pogut sentir fins ara, fins i tot semblen millorar la versió gravada. Fóra lamentable que un producte cultural d'aquesta categoria passés sense pena ni glòria en el caòtic ambient artístic dels nostres temps, on la púrria pucera queda enaltida i el ver artista pateix de la manca de reconeixement. Es repeteix la vella història viscuda per tants artistes autèntics. Penso ara en el mític grup nord-americà de folk psicodèlic, Pearls Before Swine (més val no traduir el nom). Tant de bo no passi el mateix amb aquests beatificables Sacrilegis ! S'albira una nova era Victoriana?
|
