De vegades la pissarra enemiga
s'entestava en aquella letàrgia,
de vegades se'm diluïa la veu
en la remor de moltes boques
que tant havien de dir-se,
de vegades es percebia l'ofec
dins d'aquest quadrilàter
-parets insípides, exigües finestres-,
però des del primer mot
-amb els llibres encara verges-
que us vaig enyorar
la gentil gosadia en el llavis,
el plàcid llampec en els ulls...
S'esmuny juliol
i pels volts de les nou
es lliura al capvespre.
Serà el dia tan curt
que el sol crema amb pressa
i busca estirar les hores…
Difícil com perdonar l'enemic
que la molsa no torni
ben aviat a somriure
en el gebre del matí.
|