Poesía

VÍCTOR OBIOLS

VÍCTOR OBIOLS (també conegut com a Víctor Bocanegra) és filòleg clàssic, membre del consell de redacció de la revista de poesia Reduccions i professor de poesia a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu i a l'Institut del Teatre. Traductor de Shakespeare, Mallarmé i Wallace Stevens. Premi Carles Riba 2015 (Dret al miracle), ha publicat 8 llibres de poesia, i com a Bocanegra, 6 àlbums de cançó, el darrer dels quals és Sacrilegis, poetes clàssics catalans musicats (Godall, 2016).

L'ESMA DURADORA Qui sap si no podria girar-se-li l'instint a la natura i deixar-nos com infants deserts perduts, mai no albirats per un ull de dolcesa forta i infinita. Recorreríem despullats, amb cor exànime, senders de raó abstrusa, unglejant roques molsoses i espadades, fitant fòssils, maldant per sortir de la gorja de l'absència de sentit. La natura nodridora i amorosa. Xifrada en una flama que ens inflama amb feix fragant de desig, que ens impel·leix al tot, al conjur del no-res, A l'esma duradora. ¿A qui hem de pregar perquè els destins mantinguin ?segons que sembla? ben teixit el règim de conflagracions de l'estructura làbil? DARRER RAPTE A CÀRCARA Escalina amunt, Profanat jardí. Servo rauxa en doll Per enfantasir. Transitat fetill. Trencadissa fe. Mon bocí marfos, tindrà encara ble? Serà recompost amb pigre alenar? No té res d'il·lús amb l'instrumentar. Sant Bocí té un cos, no és pas d'evitar el joc d'amidar. Alts i baixos: Punt. És gros o esquifit. Mana el magne. I tu? Mana l'ull que és fit.

A L'ÀTIC A l'àtic del sòcol, solatge de sol en els ulls que escruten la vida volguda. Un jo seu que es va trepitjant l'ombra gran que li fa de sospita. Acubats a la soca enllunada, tot passa en un cel. Un jo breu que es va duplicant sense estoc. I va esvinçant els arnesos de l'ànima estanca. De la plaquette L'alabatent encorat (2017), edició d'autor

página siguiente