TARDOR
Amagada en l' ombra d' un dubte, visc,
-òrfena de fesomia-,
enlluernada pel tallant ascendent de la llum
que farà el ple al pic del migdia.
La plenitud que et voldria donar
esborrona la meva pell,-encara intacta-
i es fon, com la neu, abans que la teva veu s' apagui en el crepuscle del nostre darrer estiu.
Fa tant que vaig cabdellar somnis- per guiar el teu estel-, teixits amb vents de tempesta,
que l' aspror del temps s' enduu la dolçor de l' albada que ens desperta.
Ja no hi batega la pau, en els nostres cors,
sinó la buidor de les absències,- que en tu moren-,
i el pas que marcaves en les constel·lacions,
ara és, en la nostra sang, escuma de les fúries solitàries, -a cavall d'índigo- encalçant el vespre.
Si concedíssim,- només-, que la tardor atiés les brases de les nostres vides
més enllà de tots els horitzons ...
Però, aquesta nit, l' infern furtarà el que som,
abandonat a la blanca claror de la impassible lluna.
A la Poesía
Sóc la teva trista ombra, la teva amant lleial.
Per tu, sóc, alhora, víctima i botxí,
morint per la sang que t'he de donar,
famolenca de la infinitud del teu cos
insaciable, bell, aterridor.
Sota la llum del Bóreas t'uneixes al meu dolor
i a la nit dels sotmesos i els sense nom,
turment incessant que mai no voldria defugir
aquest cel promès que crema entre tots dos,
i al naixement de cada estel
que endevino al teu costat.
Ets el déu de les tenebres que canta al caos,
en harmonia amb tota forma humana
mudada d 'eternitat amb un bes teu.
|