PER QUE ODIAVES LES SEVES MANS?
De nit, quan tot just te n'anaves al llit,
sovint, aquella figura t'entrava a la cambra.
Amb veu endolcida pronuncia el teu nom...
No li tenies por però et feies l'adormit
pensant que això el faria potser recular.
La ment és obscura i obscures són les intencions…
Et cridava en veu baixa i se t'acostava,
la resplandor de la tele el feia més tenebrós.
En la penombra, els seus dits s'esdevenen punyals…
Et tocava sabent que no podies fugir,
i ja eres conscient del que t'estava passant.
La teva innocència, això sí, ja s'ha esmicolat.
Odiaves les seves mans, el tacte de la pèrfida
pell i no l'hi podies pas dir.
Cou avui la ferida, courà per sempre demà…
|