Poesía

JOAN VINYOLI

JOAN VINYOLI (Barcelona, 1914 - 1984). A l'edat de quatre anys el seu pare mor, i amb la seva mare s'instal·len a Sant Joan Despí. Als vuit anys, tornen a viure a Barcelona, on estudia a l'escola dels jesuïtes del carrer de Casp. A partir d'aleshores, estiueja a la població de Santa Coloma de Farners, el paisatge de la qual evoca en els primers poemes. Als setze anys entra a treballar en una editorial, empresa en què s'està fins a la seva jubilació, l'any 1979. Joan Vinyoli confessa que el va incitar a escriure una frase de Rainer M. Rilke: "La poesia no és cosa de sentiments sinó d'experiències". Abans de la Guerra Civil espanyola publica poemes a les pàgines de Quaderns de Poesia i La Publicitat (on també publica, l'any 1935, la traducció d'un poema de Rilke: "De si una volta algú t'hagi amat"). Arran d'aquesta traducció coneix el poeta i traductor Carles Riba, per mitjà de Joan Teixidor, amic comú. Després d'aquest encontre, Carles Riba l'influeix en la seva producció poètica. És autor de més d'una vintena de llibres entre els quals destaquen Encara les paraules (1973), Ara que és tard (1975), Vent d'aram (1976), El griu (1978), Cercles (1980), A hores petites (1981), Cants d'Abelone (1982). Pòstumament es publica la seva correspondència amb Miquel Martí i Pol, en el recull Barcelona / Roda de Ter (1987), i el volum que recull la seva Obra poètica completa (2001), a cura de Xavier Macià. Aquest mateix any es commemora el centenari del seu naixement.

Versión del original al castellano por MARÍA DE LUIS
AMB RONCA VEU Com que no menjo per la fam que tinc, com que no calmo la gran set que tinc, com que no sé de canviar el meu crit en mena de vianda, pateixo de gana i de set i clamo retorçant-me. Tremolo, fosc, de les arrels a les fulles i m 'omplo d'enyorança turmentada i em perdo molt endintre del gran bosc ple de barrancs i sóc el gall salvatge: m 'exalto de nit quan les estrelles vacil·len, amb ronca veu anuncio l'aurora, tapant-me els ulls, tapant-me el crit amb les ales, i m 'estarrufo collinflat i danso, tot i saber que em guaiten els ulls del caçador.	CON ROCA VOZ Como no me alimento por el hambre que tengo, como no calmo la gran sed que tengo, como no sé cambiar mi grito por una clase de vianda, sufro de hambre y sed y clamo retorciéndome. Tiemblo, oscuro, de las raíces a las hojas y me lleno de añoranza atormentada y me pierdo muy adentro del gran bosque lleno de barrancos y soy el gallo salvaje: me exalto de noche cuando las estrellas vacilan, con ronca voz anuncio la aurora, tapándome los ojos, tapándome el grito con las alas, y me ahueco cuello hinchado y danzo, aun sabiendo que me observan los ojos del cazador.
CAP AL NO-RES No sé per on camino, sé només que vaig cap al no-res. Fa molt de temps que em destrueixo. No sabré mai on sóc. No podré veure mai la veritable mar al fons. Se'm dóna sols mirar temporalment les coses.	HACIA LA NADA No sé por dónde camino, sé nada más que voy hacia la nada. Hace mucho tiempo que me destruyo. No sabré nunca dónde estoy. No podré ver nunca la verdadera mar del fondo. Se me permite sólo mirar temporalmente las cosas.
LA LLEONA FERIDA Moro seguint el rastre de la lleona ferida, amb pas ombrívol d'amor desesperançada. Mai més no rugirem, aparellats, de nit, ni beurem a l'aiguaneix, ulls aclucats, a l'aurora. El caçador que et feria també m 'ha encertat a mi. Un dard igual, entrat igual, en el mateix indret, ens crema les entranyes.	LA LEONA HERIDA Muero siguiendo el rastro de la leona herida, con paso sombrío de amor desesperado. Nunca más rugiremos, de noche, aparejados, ni beberemos de los manantiales, ojos cerrados, en la aurora. El cazador que te hería también me ha acertado a mí. Un dardo igual, entrado igual, en el mismo lugar, nos quema las entrañas. Del libro Ahora que es tarde Huerga & Fierro (Madrid, 2014).
página siguiente