Damunt de tu, el Sol negre en un bassal de sang,
i en un estany proper el lotus es panseix de dolor.
Llavis tendres, ulls melosos, un darrer sospir que
exhales mentre uns dimonis s'acarnissen amb tu.
Allà, al samsara, et mires els botxins amb la ràbia
de les noies mortes, assassinades perquè sí en el
temps en què la vida se us obre com les flors.
Les vostres cendres, avui, em reclamen la veu…
Crideu-me, doncs, amb llavis de dol!
Mireu-me, doncs, amb ulls de foc!
Les noies mortes, sí, vosaltres!, que
en l'aire sempre hi sou…
|