ALGA Revista de Literatura nº68 - otoño 2012
Dirección:
Goya Gutiérrez
Edición:
Grupo de Poesía ALGA
Responsables de la edición del presente número:
Goya Gutiérrez
Enric Velo
Maquetación, composición y diseño web:
Enric Velo
Portada:
- Campos de Soria
de Edu Barbero
Sumario
http://revistaliterariaalga.com/
|
Poesía
AMALIA SANCHÍS
AMALIA SANCHÍS (Barcelona). Es poeta, poeta experimental, performer, artista conceptual y multidisciplinar. Diplomada en publicidad y licenciada en periodismo. Actualmente es editora y socia fundadora de Parnass Ediciones y de In-Verso ediciones de poesía. Ha publicado cinco libros de poesía: He convidat al silenci a passar la tarda amb mi (1996). Basura poética (1998). Poemes d'hivern un capvespre de primavera (2000). Retrato en dos mitades (2001).
A COATLICUE
Coatlicue significa "la de la falda de serpientes", era la diosa de la vida y la muerte, la diosa madre en la mitología azteca. Coatlicue era representada como una mujer usando una falda de serpientes y un collar de corazones que fueron arrancados de las víctimas de sacrificios. Su cara eran dos serpientes enfrentadas. Este concepto de dualidad quedó plasmado en la concepción del universo que sintetiza la cosmovisión del hombre azteca, su mundo de opuestos y complementarios y el deber de mantener el equilibrio universal.
|
Te excusan y te envuelve
los hados infinitos
vistiéndote a deshora
con faldas de serpiente.
Te muerden con su cola
manchada de veneno
las bocas abismales
de animales sedientos.
Te pierden los caminos
de vuelta de otras vidas
en dónde pereciste
cansada del olvido
y al olvido vuelves
al mundo de los muertos
al mundo en que naciste
para forjar tu historia
a abrir en los infiernos
los surcos de la vida
a habitar un rincón
de ausencias y delirios
de brazos de papel
de miedos y deseos
de infinitas palabras
preñadas de silencio.
Del libro inédito
Las diosas que hay en mí
|
Estic buscant un racó
per trobar-hi la pau
i és per això
que em quedo quieta
per fer més fàcil
aquesta trobada
entre el somni
i el desig
i tot
per anar altre cop
a un paradís
de pedres, plàstic i
llums vermells.
De la mà
de les fades
vaig caminant
ara pel sol
ara per espais de lluna plena
sobre gespa fosca
amb petits retalls de neu.
Però avui les fades
volen jugar amb mi
i sento tan sols sota els peus
un tros de moqueta
bruta i verda
que em desfà l'encanteri
del camí cap a la pau.
Resto sola
i veig un tros de mar
per retrobar-me
i és allà
dintre meu
on hi ha un espai.
Del llibre Poemes d'hivern un
capvespre de primavera (2000)
|
página siguiente 
|
|