Damunt la lava germinaran els líquens:
Notes sobre HACIA LO ABIERTO, de Goya Gutiérrez
Hacia lo Abierto
Goya Gutiérrez
Barcelona (2011)
Poesía. 67 páginas
Hacia lo abierto no és un llibre fàcil, no hi ha lloc per a les conyes, per fer l'ullet al lector amb una broma o una pirueta verbal destinada a arrencar el somriure propi dels acudits. És un llibre transcendent, un llibre sapiencial que explora en la incertesa i en la revelació, amb un itinerari, una estructura circular que es tanca i que s'obre alhora, un mandala, deixeu-m'ho dir així, on l'epicentre no només és la concepció de l'existència humana i de l'esdevenir de la vida, sinó també el poema, la poesia, com a correlat de la vida. Veig en Hacia lo abierto una cosmogonia personal, l'explicació d'un univers que, com que s'expressa mitjançant el poema, esdevé necessàriament metapoètic. Ara que a l'illa de El Hierro tots els vulcanòlegs estan alerta, que es fan previsions sobre els metres cúbics que l'illa creixerà en el cas d'una erupció, em sembla especialment feliç aquesta concepció de la poesia com a força orogènica que destrueix i crea, que mor i que reneix per expandir-se: una Au Fènix magmàtica on amb el temps germinaran els líquens, de manera que a poc a poc acollirà la vida, multiforme, multicolor, esponerosa quan l'aigua la fecunda. Hi ha un joc entre la vida i la mort, entre el final i el renaixement, entre el silenci i la veu, la paraula, un espiral que s'obre en una mena de celebració panteista, el viatge de la vida i el de la creació del poema. Una reconstrucció del jo -i per tant del món-, una estratègia per ser una altra. En suma, una versió de l'etern retorn i la transfiguració.
L'itinerari de Hacia lo abierto té quatre fites, quatre parts, cada una de les quals correspon a un dels elements que en l'antiguitat, i en diverses cultures (amb algunes variants), representaven les quatre formes conegudes de la matèria i eren utilitzats per explicar diferents comportaments de la natura: Terra, Aigua, Aire i Foc. Aquestes parts són asimètriques, no tenen la mateixa llargària ni composició. Però totes comencen amb una cita rellevant i en cap no s'utilitzen els signes de puntuació, llevat dels dos punts, els punts suspensius i els punts d'interrogació, el que s'adiu amb la fluïdesa magmàtica a què m'he referit abans. Val a dir, però, que la utilització intel·ligent de les majúscules serveix de crossa al lector per avançar amb seguretat damunt dels versos.
Vull esmentar també l'ús de la cursiva, amb una doble finalitat:
1. Per emfasitzar enunciats cabdals que fan referència als quatre elements.
2. Per marcar el darrer vers de cadascuna de les parts, vers que coincideix amb el títol genèric dels poemes que la integren. És una forma d'advertir el lector que el final remet al principi, una mostra més de l'estructura circular del llibre i de la seva eclosió, que s'expressa amb contundència en l'últim vers del llibre: Quizá nuestro adentro esté ya afuera.
No entraré en una anàlisi detinguda de cadascuna de les parts. Només n'apuntaré alguna impressió i subratllaré alguns dels versos que m'han colpit.
- Tierra o existencia, precedida per una magnífica cita de Rilke, acull la putrefacció, la mort, però també el jardí, una oportunitat perquè en l'adob arreli alguna llavor. Mireu aquesta referència a la mort, que em recorda la dansa de la mort medieval:
Hoy he visto en su rostro imponerse
el color de la muerte
Un maquillaje hueco e instantáneo
de carne desvalida
La máscara del mismo carnaval
al que por último cuerpo y alma desnudos
sin excusa posible:
todos
tendremos que aceptar su invitación.
(III, pàg.9)
Aquest és l'espai on la poeta pot transcendir els límits "hacia lo otro", on pot rebre la revelació del poema, "jugando al escondite con la muerte".
- Agua o sueño (que presideix una referència a Bachelard: "Todo es eco en el universo"), territori de la fecundació, de l'amor (recordeu Sant Joan de la Creu: "Y la cavalleria / a vistas de las aguas descendía..."), és per a Goya Gutiérrez el recer de l'ebrietat dolça del somni, del viatge, de la transfiguració en l'altre, del traspàs dels límits, "pendiente de la metamorfosis del color / de las alas que nunca han existido".
- Aire o despertar, amb cita d'Antonio Colinas, l'àmbit del blau, de la llum, de l'elevació, del vol, de la perspectiva, de l'aprenentatge, però també dels perills del triomf i la traïció, de la caiguda."El ave carpintera canta y labora / Igual que la poeta dota a su casa / de plenitud y de oquedad", ens diu en el poema II, pàg. 48. Més endavant, en canvi, ens adverteix que "El éxito consiste en ese sigiloso oteo / zafándose acechando / El éxito es la destreza del guepardo / la articulada esbeltez de los rayos sus músculos..." (V, pàg. 53).
- Per fi Fuego, que encapçala "Quizá el silencio dura más allá de sí mismo y la existencia es sólo un grito negro, un alarido ante la eternidad", d'Antonio Gamoneda, ens retorna a l'inici, a la renaixença: "Quizá al principio fue la oscuridad / el silencio de un color sin nombre (I, pàg. 59). El foc, d'altra banda, impulsa les paraules, "Y de pronto se alzan / y pugnan por salir en tropel / Como un ramo de imágenes / latentes / en medio del corazón secreto / de la noche / vertidas en refulgente nieve / del papel." (V, pàg. 63).
Tots els poemes d'aquesta part acaben amb el mateix dístic, "Desde adentro hacia afuera, desde afuera, hacia adentro", una marca semàntica i estilística del moviment dialèctic entre el jo i l'univers. Tots els poemes acaben així, excepte el darrer, l'epíleg, que és un poema clau en el llibre, al qual ja m'he referit quan he dit que reprèn el títol genèric dels poemes d'aquesta secció, "Quizá nuestro adentro esté ya afuera", i aporta una nova referència als quatre elements. Es clou el cercle, però sortint-ne al mateix temps, escapant cap enfora, obrint noves possibilitats, amb la consciència que "Pensar que hubiera podido ser distinto / es otra forma de aumentar el dolor" (VII, Epílogo, pàg. 65).
Fins aquí he fet unes pinzellades del que és el vessant poètic discursiu de Hacia lo abierto. El llibre, però, no es clou en les paraules, s'obre també a la imatge, al poder evocatiu de les fotografies d'Enric Velo i a la poesia visual d'Edu Barbero, obres que no són un acompanyament, sinó una expansió dels poemes del llibre.
Enric Velo ens regala vuit fotografies:
- A Tierra, el jardí de Yuyuan, a Shangai, una frondositat cultural on la natura ufanosa es domestica i es racionalitza estèticament.
- A Agua, el llac Yamdrok, al Tibet, comunió d'aigua i cel, un camí cap a la infinitud del blau i l'ebrietat del somni; i l'ambigüitat en blanc i negre d'una badia de Roses on el cel ens anorrea i dia i nit es confonen.
- A Aire, la dansa d'una gavina que camina, la silueta d'una gavina negra que presagia mal averany i amenaça, i el vol majestuós de dues gavines sobre el blau del cel d'Essaouira, al Marroc.
- A Fuego, les flames sagrades del temple de Yonghe i l'escultura d'una au, una grua, que sembla sorgir del terra i, sense deixar de caminar, s'eleva per damunt de totes les mirades; es tracta d'una escultura enclavada a la Ciutat Prohibida, el lloc inaccessible, el redós del misteri.
Quant a l'Edu Barbero, personatge per qui, ho dic públicament, professo un gran amor, poeta a qui he vist créixer, engrandir, que ha tingut el detall d'obsequiar-me amb obres seves i que va poetitzar visualment una sèrie de poemes per a dotze punts de llibre amb què l'Aula de Poesia de Barcelona va voler recompensar els seus socis, ens dóna la coberta, amb una dona-arbre arrelada en l'espai, unes arrels que suren, que no es claven al terra, que permeten l'elevació, la dansa d'un cos que mira a l'infinit. A banda de la coberta, hi ha tres poemes de l'Edu:
- Obrint el llibre, a Tierra, es troba Spes, una esperança per servar la natura, una rara asimetria on en el recorregut de l'alfa a l'omega, de la a a la zeta, la terra esdevé arbre, esdevé arrel, una arrel que no és arrel sinó el brancatge de la copa d'un arbre, perquè no hi ha soterrament sinó creixement i equilibri en l'espai de la llum i de l'ombra, una projecció arbòria que substitueix, metafòricament, el lloc que a l'inici ocupava el planeta Terra.
També en aquesta primera part, hi ha el muntatge dedicat a Pere Salinas. Ara es tracta d'una evocació de les arrels personals, amb la mirada bocabadada d'un nen, la mirada de l'emmirallament, sobre un full de fons que el temps ha envellit, full tacat, amb xifres, amb antics deures, escortats per uns fanals i una arquitectura ja del tot irrecuperable.
A la segona part, hi tenim "Lorca-Neruda amicitia II", que glossa l'amistat dels dos poetes, encetada l'any 1933 a Buenos Aires i continuada a Madrid l'any 36, poc abans de l'assassinat de Lorca. Hi ha un cor, que per a mi és un cor comú, un cor compartit per l'altre, amb tres fileres de cargols marins, els somnis abissals comuns i diferents, però amb una bala en el lloc estratègic substituint un dels cargols, com a símbol del destí de Lorca.
- L'últim dels poemes de Barbero es troba a Aire. És una Librérula, magnífic joc paraula-imatge entre "libélula", "libro/liber" i "libre", aquest adjectiu de la mateixa família de la paraula que tots i totes anhelem, aquí i arreu del món, "llibertat", llibertat per pensar, llibertat per treballar, llibertat per decidir, llibertat per parlar, llibertat per obrar, llibertat per anar d'un lloc a un altre, llibertat per llegir, llibertat per somiar, llibertat per escriure, llibertat per aplaudir o per xiular.
Barcelona, 4 d'octubre de 2011
|
