ALGA Revista de Literatura
nº67 - primavera 2012




Dirección:

  • Goya Gutiérrez

    Edición:
  • Grupo de Poesía ALGA

    Responsables de la edición del presente número:
  • Goya Gutiérrez
  • Enric Velo

    Maquetación, composición y diseño web:
  • Enric Velo


  • Portada:
    • Borges
      de Federico Gallego Ripoll

    Sumario
    http://revistaliterariaalga.com/

    Poesía

    PERE-R. AGUILÓ

    És membre del Grup de Poesia ALGA. Vegeu: http://www.poesiaalga.org/

    FIBLADES D'ETERNA ESPIRAL

    Ben aviat comença l'eix a girar,
    i allà on altres s'extraviaren
    em troba la corda del camí.
    Dol la boira dels seus trets
    més que no pas la pedalada:
    us estimo pares,
    i seran també vostres aquests revolts
    que dibuixen del meu cicle, el destí.

    La coïssor als bessons em revela
    meandres d'asfalt,
    il·lusió de laberint resolt.
    M'avisa que, de tant propera,
    la runa del vell palau no consola
    les llàgrimes del vent.
    Només les calcàries roques perduren
    entre esquitxos de ginesta i romaní.

    Efímeres ombres d'alguns pins,
    fragància dolça que la farigola amaga,
    ignoreu la suor de la meva pell,
    mirall on llampega aquest aire de foc,
    filtre que tenyeix de sang
    el gres de les pedres que em guaiten
    amb ulls descomunals.

    No gaire lluny potser m'espera un cim,
    però, i després? Els pedals no entenen
    d'aturades ni repòs.
    Agradós o desplaent,
    el ritme m'empeny a continuar,
    potser fins el fonoll de les vores
    i els pàmpols que guarneixen els ceps,
    potser fins que els genolls udolin
    fiblades d'eterna espiral.


    MOUSTAKI, TU I JO

    París s'ha llevat melangiós.
    Una façana callada,
    opaca i descolorida.
    La porta ens mena
    a una eterna escala,
    fusta gastada i sense temps.

    Agosarat i amb confiança,
    com es projecta el roure vigorós,
    el teu esguard de lluïssor negrenca
    et desaconsella la imatge:
    un feix de canes
    on es dibuixa aquesta veu
    feble i afable
    que el veïnatge de la mort
    concedeix sense adonar-se'n.

    No saps que ben aviat
    fins des l'aire que respires,
    des dels batecs que t'enarboren,
    des del món que et bressolava,
    et percebràs estranger.
    Et trobarà la lluita,
    et trobarà el somni i el combat.
    Busca aleshores el pigment d'aquella veu,
    busca la veu del teu Moustaki


    página siguiente