FIBLADES D'ETERNA ESPIRAL
Ben aviat comença l'eix a girar,
i allà on altres s'extraviaren
em troba la corda del camí.
Dol la boira dels seus trets
més que no pas la pedalada:
us estimo pares,
i seran també vostres aquests revolts
que dibuixen del meu cicle, el destí.
La coïssor als bessons em revela
meandres d'asfalt,
il·lusió de laberint resolt.
M'avisa que, de tant propera,
la runa del vell palau no consola
les llàgrimes del vent.
Només les calcàries roques perduren
entre esquitxos de ginesta i romaní.
Efímeres ombres d'alguns pins,
fragància dolça que la farigola amaga,
ignoreu la suor de la meva pell,
mirall on llampega aquest aire de foc,
filtre que tenyeix de sang
el gres de les pedres que em guaiten
amb ulls descomunals.
No gaire lluny potser m'espera un cim,
però, i després? Els pedals no entenen
d'aturades ni repòs.
Agradós o desplaent,
el ritme m'empeny a continuar,
potser fins el fonoll de les vores
i els pàmpols que guarneixen els ceps,
potser fins que els genolls udolin
fiblades d'eterna espiral.
|
MOUSTAKI, TU I JO
París s'ha llevat melangiós.
Una façana callada,
opaca i descolorida.
La porta ens mena
a una eterna escala,
fusta gastada i sense temps.
Agosarat i amb confiança,
com es projecta el roure vigorós,
el teu esguard de lluïssor negrenca
et desaconsella la imatge:
un feix de canes
on es dibuixa aquesta veu
feble i afable
que el veïnatge de la mort
concedeix sense adonar-se'n.
No saps que ben aviat
fins des l'aire que respires,
des dels batecs que t'enarboren,
des del món que et bressolava,
et percebràs estranger.
Et trobarà la lluita,
et trobarà el somni i el combat.
Busca aleshores el pigment d'aquella veu,
busca la veu del teu Moustaki
|