SUSANA RAFART


ART DE RÒSSEC

S'estén la pau del mar mentre els
alcions fan niu de l'ombra. Em pesen
les paraules que s'enllunen al fons
d'una albufera seminal. Sóc aigua de
dos mons. I tots els dits com peixos
s'escolen pels vitralls d'antigues
catedrals pensades, cap a la llum
irrenovable dels astres. Cerqueu allò
que és viu i allò que és mort.

Són severes les formes amb què deixem
l'amor. Únic clos en el clos dels bells
dies comptats. En ell marxeu vosaltres,
umbilicats de prunes que es podreixen
al sòl que trepitgeu: que dolces no
serien als vostres llavis joves, com illes
marfonent-se al fons d'una aigua nova.
Que no els calen els noms, ni els seus
actors, per perdre's delmant la branca
que les salva dels mites urcs del fang.
En deixar-les, guariu la solitud dels
déus. Amants que us heu perdut mirant-
vos, orfes incerts de la proporció.

Del llibre "De baies"