ÀNGELS CARDONA



DE QUAN JO VAIG HAVER D'ACOSTUMAR-ME A VIURE SENSE TU

INTROIT

L'objecte de la visió s'atura en
l'amant, ell gaudeix de l'espectacle
de la bellesa que el toca tot passant

Plotí, Ennèades, III, 5,2

ADÉU, AMOR

M arxaràs amb la lluna, brasa lluent, -dius-,
i jo romandré, sens poder frenar el teu ascens, adolorida.
Serà una nit amb cap albada, nit adormida,
perquè s'hauran aclucat per sempre els ulls que es miren.

I jo romandré, -dius-, veient passiva, com t'enlaires
sempre amunt, brasa encesa. I aniràs a confondre't
amb l'estelada, i no podré capir on va la teva llum tan clara,
-oh petit cuc de llum! -I acabaré creient que vius a tots
els estels, i alçaré el cap per repassar un i altre lluminar
i sentiré la teva presència en una esgarrifança continguda.

Tàlem sense mans, llit sense peus. Solitud
del qui espera un astre que ha fugit.

Adéu amor. Espera'm. Arribaré al teu destí. ( ).

Mans i veus
desunides pel mar
pel cel blanc del matí,
se sorprenen de ser
i es retroben

Carles Duarte - El Silenci

Em vas dir

S í, em vas dir una vegada que ens havien trencat,
que les ones, a cop d'aigua, d'un cos en farien
dos...Em vas dir que no havia de confiar
en la boira, ni en la boirina, ni en l'aparent
blanc del cel que va anunciant el dia...

Em vas dir...,

(I tenies raó) que m'havien traït,
i que entre tots, amb la força de l'aigua
ens havien deixat, com ara estem:
dos cossos i dos caps i dos cors; quatre mans...

Em vas dir...,

(I tenies raó) que ara érem dos.

Del llibre Esgarrinxades