|
XAVIER CARRERAS
ÀNGEL
A Nicky
Voldríem que no fossis del mateix planeta
i estimar-te amb la pau que dóna l'insalvable,
entre el teu cos d'infant etern i els nostres ulls
alçar una mampara de vidre fumat.
Però la pell dels teus pits menuts es mereix
les carícies dolces i humides del riu
que sent per primer cop com es torna cadència
de meandre, mirall profund del cim més alt.
Davant el teu somriure quedem emmudits
o llancem diagnòstics -poma enverinada-
de traumes freudians per deslliurar l'incert
aliatge entre el goig i la sinceritat.
Amb dits porucs anem modelant el silenci
perquè no ens atrevim a dir-te pel teu nom.
AUREOLUS
D
'aguda pupil·la,
l'ocell de vol clavat,
crist gimnàstic, estel
lliure: el xoriguer!
Núvol, drac d'infant:
fletxes grogues de sol
entre llàgrimes grises
de tempesta màgica.
Cap pa sota al braç...
Una pilota als peus
i un llapis a la mà.
|
