RODOLFO DEL HOYO

Una calor intensa desfigura els éssers. La torbació tampoc no em deixa veure altra cosa que un enorme feix de colors que giravolta sobre la meva ànima desfeta com la neu dins les mans de l'amant en aquest jorn atziac.

He agafat sorra de la terra que trepitjo des que caminava a quatre grapes i m'he omplert els cabells de pols. Ja no desprenen l'aroma del olis perfumats, sinó l'embull del dolor.

He esquinçat la túnica, senyera de la meva condició, i corro, corro, corro. Corro fins desaparèixer.

Ja no hi ha instant ni temps futur per a mi. Ja no hi ha instant ni temps futur per als meus. El passat és ombra, pols, com la pols del meu dolor. Ja no hi ha temps passat. Hi ha passat, passat sense temps dins el temps de la infàmia.

L'ombra del temps passat es dilata en el temps present. Present etern des de la cambra del parany. Temps present on la infàmia s'allarga i s'allarga.

Em pesa la culpa i no és meva l'acció.

Del llibre "Els dits de l'intèrpret"
Editorial l'esguard. Barcelona, 2003