Revista Alga nº53 - Primavera 2005

Sumario »
http://revistaliterariaalga.com/

L'haiku ,
element clau de la poesia japonesa

per Enric Velo

En aquest petit viatge cap a Orient i la seva poesia, ens aturarem uns instants en l'haiku. El seu estudi estaria prou justificat si hom té en compte que és una de les formes poètiques més importants de la poesia japonesa i que ha traspassat fronteres polítiques i lingüístiques fins arribar a ser molt popular a casa nostra. Però el nostre interès va més enllà, doncs l'haiku no és només una determinada forma poètica sinó el fidel reflex de com la poesia incorpora una determinada manera d'observar i sentir l'Univers, molt relacionada, en el cas de l'haiku, amb el Zen. És per això que ens ocupem bàsicament dels autors japonesos, clàssics i moderns, passant per alt els autors d'haikus en altres llengües.

A la recerca d'una definició

De forma estricta, un haiku japonès és un poema integrat per disset unitats fòniques distribuïdes en dos versos de cinc síl·labes i un de set (5-7-5), amb un mot estacional i un contingut i una estructura discursiva determinats. No té títol ni rima. Es pot prescindir dels signes de puntuació i les majúscules. En l'haiku original predominen els sintagmes nominals. Els verbs, quan apareixen, estan normalment desposseïts de flexions temporals i personals (aspecte difícil de mantenir en les traduccions).

La paraula que fa referència a les estacions, denominada kigo, pot ser "neu", per l'hivern, "fulles" per la tardor o "flors" per la primavera. Però, a vegades no és tant directa i explícita, fet que li dóna un cert encant.

L'haiku clàssic insinua comparacions, encara que no les consuma, doncs més aviat les deixa a la capacitat interpretativa del lector. Defuig la metàfora, doncs aquesta cristal·litza la comparació, així com cert tipus de adjectivació. Sí utilitza però, jocs de paraules (que retraten la naturalesa paradoxal de les coses i relaxen les connotacions fixes de les paraules), onomatopeies, al·literacions i sinestèsies que s'adapten a la impressió de l'experiència.

En quant a la temàtica, l'haiku clàssic tracta de descriure en forma breu i senzilla una escena vista o imaginada. Segons Bashô, considerat el pare del gènere, "un haiku és simplement el que està succeint en aquell lloc en aquell moment". En només tres versos, el poetes japonesos expressen la seva relació amb la realitat, a la vegada que li confereixen un sentit etern o de transcendència. L'haiku aspira a captar el moment, allò que s'esdevé aquí i ara, de forma que els límits entre l'observador i allò observat, el subjecte i l'objecte es dissolguin, per procurar, en les seves millors manifestacions, una experiència mística de no dualitat, de totalitat.

Antecedents

L'haiku prové de l'evolució de les cançons curtes denominades tanka, que estaven formades per una primera estrofa de tres versos (5-7-5), denominada hokku, i una segona de dos versos (7-7). Amb el pas del temps l'hokku es va associar a un estil de composició poètica tradicional anomenat renga (de ren: lligar una seqüència i ga: poema). D'aquesta manera van néixer una sèrie de cançons o poemes encadenats (segle XII), constituïts per una cadena de tanka composades per diferents poetes en un ambient festiu i de relaxació. L'hokku va anar adquirint cada vegada més importància fins a independitzar-se per complet de la resta de la composició, mentre deixava enrera el to festiu, lleuger i trivial que el caracteritzava per omplir-se de transcendència, eternitat i espiritualitat. L'haiku japonès enfonsa les seves arrels en les religions orientals, el Taoisme, el Confucionisme, el Budisme i el Zen, la branca més espiritual del Budisme. Així, el simbolisme, l'espiritualitat, el misteri i l'amor per una vida senzilla i ascètica, s'incorporen a la poesia a través de l'haiku.

Més enllà dels aspectes formals

A diferència d'altres gèneres que posen l'accent en la raó o l'emoció com eix o impuls de les seves obres, l'haiku fa de la intuïció el seu motor i la seva aspiració; ja que no només parteix d'ella sinó que aspira a recrear-la en l'acte de la lectura. Bashô ens diu que cal seguir "la naturalitat que procedeix del cor", la qual cosa podria identificar-se més amb un moviment emocional. Però, si bé l'haiku pot partir d'una emoció, no es recrea en ella, surt cap a fora, de manera que aquesta emoció compartida ja no és simple sentiment, sinó esclat de totalitat.

El moment de l'haiku pot equiparar-se amb un moment d'il·luminació. Aspira a abastar la totalitat del moment, amb la qual cosa queda exclòs qualsevol intent de reflexió, de intelectualisme, de recreació. Tot això no és només una exigència a priori per l'escriptor d'haiku, sinó una necessitat intrínseca a la seva pràctica. La seva brevetat és una exigència de la seva essència i viceversa. Degut a la seva curta extensió formal, la inspiració coincideix amb la creació. En l'haiku habita una contradicció entre l'element temporal i la seva fugida cap a l'eternitat. No seria possible que la coexistència de tal tensió fora més enllà del moment concret de la il·luminació i la seva expressió. Paradoxalment, quan un s'endinsa en el moment present fins a tal punt, el moment s'eternitza. La imatge així sentida passa a ser símbol universal. El poeta, en el moment de la creació de l'haiku, s'identifica amb la naturalesa en la seva labor creadora, però aquesta identificació no l'altiva, sinó que li submergeix en la sensació captada, en l'absoluta complexitat de la total presència i captació del moment.

Alguns crítics han afirmat que l'haiku no és un fenomen literari; potser a causa de la seva senzillesa i falta de retòrica, elements que el cànon occidental ha contemplat tradicionalment com un signe d'ignorància o manca d'experiència i no com a objectius a assolir en la creació literària. Però, no és així, ben al contrari, l'haiku pot entendre's, llegir-se i viure's com art. Un art on els plànols literari i espiritual se sumen, el que fa que es converteixi també en camí d'ascetisme i de comunió espiritual, tant per a qui l'escriu com per a qui el llegeix. Perquè també està en l'ànim de l'haiku dissoldre les diferències entre lector i escriptor.

La riquesa del fenomen de l'haiku es fa palesa quan parem atenció a les paradoxes que conviuen dins d'ell:

  • L'haiku se serveix de la paraula per a anar més enllà de la paraula.
  • Utilitza l'instant per a arribar a l'eternitat; el concret per a arribar al símbol; la sensació per atreure l'espiritual.
  • Narrant un esdeveniment nimi, dóna fe de la gran roda de canvis i transformacions. S'ocupa del canvi i
    la permanència, de la semblança i el contrast, aspirant a resoldre'ls en el Tot.

En el requisit d'incloure una referència a les estacions de l'any, contra el qual s'han revelat alguns escriptors d'haiku, també es pot veure una paradoxa. Perquè, encara que pot ser interpretat com una restricció, també es pot veure com un exercici per estimular la percepció, per agusar la vista i obrir-nos als canvis i signes més imperceptibles que ens envolten.

Dels grans clàssics a la renovació

Îo SÔGI (1421-1502). Va ser el primer en insistir en la inclusió del kigo. Va dedicar-se a relacionar determinats fets i objectes naturals amb estacions de l'any determinades per tal de que el lector pogués, un cop identificada l'estació, emmarcar l'haiku en l'ambient que li corresponia.
Pluja d'anit,
coberta aquest matí
per les fulles seques.
No és que caigui la tarda
és que la pluja és nit:
tardor a la finestra.
Lliris penseu,
que es troba de viatge
aquell que us mira
mor la lluna,
brisa lleu de l'alba,
mar a l'estiu

Matsuo BASHÔ (1644-1694). Se'l considera el pare de l'haiku. Va saber elevar aquesta composició a la categoria d'art, rescatant-la de l'estancament en el qual estava sumit des que les escoles poètiques més liberals ho mantinguessin com un simple divertiment en mans d'enginyosos poetes. Amb ell, l'haiku va assolir l'espiritualitat i la transcendència. Va composar l'haiku més famós de la literatura japonesa i que resumeix perfectament el seu esperit:

Un vell estanc
es capbussa una granota,
soroll d'aigua

En aquest haiku, el poeta fa confluir allò etern (l'aigua del vell estanc) amb allò instantani (el salt de la granota) emprant un llenguatge summament concís i senzill.

L'estil de vida de Bashô va evolucionar cap al "camí de l'haiku", influït per la seva condició de monjo. Bashô va ser un constant pelegrí, de vida ascètica i pobresa material. Va guanyar deixebles que, com ell, tindrien un concepte de la poesia com un camí purificador per a tots els homes i, en certa manera, també de salvació. Bashô va escriure la poesia que va viure i va viure la poesia que va escriure. La seva poesia es basa en una concepció panteista del món d'acord amb l'espiritualitat budista.
Aquest camí
ara ningú el fa
excepte el crepuscle.
Fins i tot una barraca
en món de mudances,
és casa de nines
A la intempèrie,
es va infiltrant el vent
fins a la meva ànima.
Sobre la branca seca
un corb s'ha posat;
vespre de tardor.
Res indica
al cant de la cigala
que aviat serà morta.
Airejar la roba
d'algú que ha deixat de ser:
neteja de tardor.
Quietud:
els cants de la cigala
penetren les roques
Plora
l'ombra sola de l'anciana
Companya de la lluna
Des de totes direccions
Els vents porten els pètals de la cirera
En el llac del cabussot

Uejima ONITSURA (1660-1738). L'escola de Bashô no era l'única que produïa haikus a finals del XVII. Destaca també en qualitat literària, encara que amb molts menys seguidors, l'escola d'Onitsura. Aquest poeta va beure de les mateixes fonts de Bashô en la seva joventut i va compartir significativament amb aquest molts detalls de la seva vida i de la seva concepció de l'haiku.
Un vent fresc.
Omplint el firmament,
veus de pins.
el rossinyol
posat en la prunera
des de fa segles
Al jardí
blancament floreix
la camèlia.
Somnis sense rumb;
en ocells cremats,
la veu del vent.

Kaga no CHIYO (1701-1775). És considerada per molts la més gran poetessa d'haiku de Japó. No obstant això, els haikus de Chiyo no s'han lliurat de la crítica; unes vegades per la seva excessiva subjectivitat, arribant-se a qüestionar si es poden classificar com haiku, i d'altres pel sol fet que van ser composats per una dona.
El caçador de libèl·lules,
fins a quina regió
se m'haurà anat avui?
El rossinyol
torna i torna a dir-ho
i no es cansa
les papallones
escortant a les noies,
al darrere, al davant
A aquell que la talla
li atorga el seu perfum:
flor de la prunera.

Yosa BUSON (1716-1783). El seus poemes són d'estil descriptiu, una mica sobri, impregnat de naturalisme. Es caracteritza per ser un gran observador de la natura. Tanmateix, era pintor a més de poeta i li agradava acompanyar el seu poema amb una petita pintura (haiga) que l'il·lustrava i ajudava a completar el seu significat. D'altra banda, tenia una gran imaginació.
Darrerament les nits
despunten l'alba
blanques com la flor de la prunera
El sol ponent
de primavera trepitja
la cua del faisà silvestre
Bufa el ponent,
i a l'orient s'apilen
les fulles seques.
Blanca rosada.
Cada pua a l'esbarzer
té una gota
Un xàfec:
s'aferrissen a les herbes
els teuladins
Havent passat Bashô,
encara l'any
no ha vesprejat darrera d'ell.
vespre de tardor
assegut a la penombra
penso en els meus pares

Kobayashi ISSA (1762-1826). Va ser un home solitari i no va tenir ni mestres ni deixebles. Se'l considera el més japonès de tots els poetes d'haiku. Va composar uns 1000 poemes dedicats sobretot a les criatures i animalets del bosc. El seu estil va ser molt personal i la seva visió del món molt austera. Els seus haikus són humans, amb un estil personal i directe, sovint commovedor.
La prunera floreix,
el rossinyol canta;
però jo estic sol.
només rosada
és el món, rosada,
i no obstant això...
En aquest món,
sobre l'infern
veient les flors.
De no ser-hi tu,
massa immens
seria el bosc
On hi ha homes
hi haurà mosques, i hi haurà
Budes també

Mashaoka SHIKI (1867-1902). Se'l considera el gran renovador de les formes clàssiques de poesia del Japó. Shiki va aparèixer en el món de l'haiku com el crític a Bashô. Va criticar els famosos haiku de Bashô en la seva obra "Bashô Zatsudan" (miscel·lànies sobre Bashô). No va rebutjar tots els treballs de Bashô, sinó que va reprovar els seus hokku per manca de puresa poètica i per tenir elements prosaics explicatius. D'altra banda, va lloar a Buson que encara no havia estat reconegut. Pensava que els haikus de Buson són tècnicament refinats i que transmeten eficientment impressions clares als lectors. Després del descobriment de la filosofia occidental, Shiki es va convèncer que les descripcions lacòniques de coses eren eficaces per a l'expressió literària i pictòrica. Va insistir en la importància del "shasei" (esbossar). Aquesta idea va conduir els seus haikus a la descripció visual i a l'estil succint. La innovació de l'haiku portada a terme per Shiki va donar una nova vida a l'haiku.
Aquí i allà
arrossegada del vent,
la papallona.
Moltes vegades
he preguntat
per l'espessor de la neu.
Vent de tardor.
I jo no tinc déus
ni tinc Budes.
El buc holandès
de gegantines veles;
muntanya de núvols.
vaig tallar una branca
i va clarejar millor
per la finestra
Camp de gebre.
A la boja del poble
li borda un gos.
Al pedreguer
van caient pioques
les camamilles.
A tota muntanya
herbes noves reflexen
el sol ixent.
Damunt la campana del temple
posada, brillant
una cuca de llum!

L'evolució cap a formes més "lliures"

Durant el segle XX l'haiku va sofrir una evolució que va afectar la seva forma, aproximant-se a un "haiku de vers lliure", si bé hi ha discussions entre els experts de si el resultat pot seguir mereixent aquest nom.

A partir de la figura de Shiki, l'haiku es converteix a Japó en un confús maremàgnum d'escoles, tendències i teories més o menys dispars. D'altra banda, la influència en la poesia de la convulsa realitat política i social del país al llarg del segle és molt notòria. Tot i això, alguns poetes de finals del segle XIX es mantenen pròxims a l'estil i a les premisses poètiques del mestre Shiki. .

Naitô MEISETSU (1847-1926). Potser el més fidel a Shiki de tots els poetes de finals del XIX. Va ser amic íntim i col·laborador de Shiki. El seu haiku és d'estil clàssic i molt pròxim a l'observació directa.
La meva pròpia veu
és retornada cap a mi
per la tempesta.
llanterna en mà,
algú creua de nit
per les pruneres

Kawahigashi HEKIGODÔ (1873-1937). Compon al principi haikus molt tradicionals per a anar evolucionant posteriorment cap a una poesia molt més lliure. És el cofundador, al costat de Seisensui, de la revista Sôun, en la qual es va perfilar l'escola Shinkeikô de renovació profunda de l'haiku clàssic.
Genoll amb genoll...
la lluna brillava;
quina frescor!
Morta fa poc la seva esposa,
el verdulaire i la seva filla carreguen les verdures,
carreguen les cebes.

Takahama KYOSHI (1874-1959). És considerat per molts el més gran poeta d'haiku del segle XX. Al 1902, a la mort de Shiki, assumeix la direcció de la revista Hototogisu, que va fundar el propi mestre. La seva obra suposa una volta al classicisme dels vells mestres, doncs respecta la pauta característica 5-7-5 i es converteix en tenaç defensor de la paraula d'estació dintre de l'haiku, en clara resposta a les tendències més innovadores.
Per l'orient
el sol encara enfonsat
i en flor els camps.
Va mitjançar la tardor,
i està el mill pesat
amb plenitud.
Vent de primavera.
amb tot el meu coratge,
dempeus al turó
.

L'escola Shinkeikô. Suposa una ruptura traumàtica amb l'ortodòxia dintre de l'haiku. En ella es preconitza la llibertat en la mètrica o la temàtica. Hi ha una renúncia al kigo però es tendeix a introduir, en contrapartida, un quart vers en l'haiku que li confereix més capacitat explicativa. A més de Hekigodô, dintre d'aquesta escola destaquen autors com Josha, Ippekirô, Issekirô, Ôsuga i, sobretot, Seisensui.

Ogiwara SEISENSUI (1884-1976). Poeta d'esperit tan liberal que els seus haikus pràcticament deixen de ser-ho per convertir-se més aviat en belles poesies instantànies sense inclinació alguna a regles estrictes de composició.
"L'eco"
Ooi! - va dir l'home solitari.
Ooi! - va dir la muntanya solitària.
Canta en els cels l'alosa,
canta en terra estant
remuntant-se al cantar.

Seisensui va acabar fundant la seva pròpia escola, en la qual va destacar com deixeble Santôka, rodamón en la vella tradició de Bashô o Issa.

Taneda SANTÔKA (1882-1940). La seva poesia suposa certament la tendència més innovadora i heterodoxa vista fins llavors.
El meu bol de mendicar
accepta fulles caigudes
Un corb claca.
Jo també estic sol.
Creuar
la llera seca d'un riu
Davant la mort
La frescor del vent

Les quatre esses. L'època dita de tal forma, emmarcada en els primers anys de l'era Shôwa (a partir de 1926), té com protagonistes a quatre grans poetes com van ser Seishi, Shûôshi, Sujû i Seiho. Els dos primers van ser defensors, com Kyoshi, del kigo, i buscaven escriure "amb materials nous però profundament concebuts". Quant a Sujû i Seiho, sempre van practicar un estil descriptiu proper a Shiki i Kyoshi.

Yamaguchi SEISHI (1901-1994)

A cada xiscle
del grill,
la casa envelleix.


Llum de la lluna,
congelada en l'aire,
on es queda.
Takano SUJÛ (1893-1976)

Modesta espiral
Del cargol
Molt a prop de la lluna


estela d'aigua:
un ànec, a la deriva,
sura, adormit

Mizuhara SHÛÔSHI (1892-1981)

La meva vida
davant aquest crisantem
es tranquil·litza.


Els dies llunyans
Sota un sol radiant
Més llunyans encara

Awano SEIHO (1899-1992)

pluja de bon matí a l'estiu
des de cada racó del temple
Ukimido...


En secret
La primavera em deixa
Envelleixo

La tònica dominant de l'haiku japonès fins als nostres dies és la profusió d'estils i formes. Al llarg del segle passat van destacar el realisme de Kiyô, el naturalisme de Bosha, l'haiku concret i humà del grup format per Kusatao, Shûson i Hakyô o la sensibilitat femenina de Hisajo, Tatsuko (filla de Kyoshi), Teijo i, sobretot, Takako.

Nakamura TEIJO (1900-1988)

De tres cantons
les papallones s'han anat volant
malva-rosa


El nen que tus
juga amb mi a les endevinalles
això no s'acaba

Nakamura KUSATAO (1901-1983)

sobre el seu llom
el cavall transporta
el sol d'hivern


Aparellades
van dues flors del boix
en el corrent
.

Hashimoto TAKAKO (1899-1963)

Blancor gelada;
i jo, sense llum, de nit,
en un trineu.


mare i fill
juguen a cartes, mentre una guineu
plora en la nit

Ishida HAKYÔ (1913-1969)

Trista cua
per a la vacuna de la verola
sobre les ruïnes.


L'àguila a la gàbia
quan està solitària
bat les ales.

Més recentment han despuntat noms com Tôta, Hiryoshi, Goro, Hiroaki, Ryu o les poetesses Tae i Yoko.

Kaneko TÔTA (1919- )
Torts,
com cremats per la bomba,
els maratonians
.
de viatge per atipar-me
de salmó, el sol del vespre
esdevé l'anus del cel.

Kakimoto TAE (1928- )

L'estiu passa
aixeco un tendal
No veig res.
Una bandera vermella
En un carreró de Nara
Y la lluna de dia.

Bibliografia

Els haikus mostrats en aquestes pàgines han estat traduïts al català a partir de les traduccions al castellà, anglès i francès trobades a les fonts bibliogràfiques citades.